Primavera Sound 2008 (II)

Divendres 30 de maig al Primavera Sound, al Parc del Fòrum. Més de quaranta actuacions repartides entre sis escenaris. Impossible veure-ho tot. Vam decidir, doncs, prendre'ns-ho amb calma.

D'entrada, cap a veure Nick Lowe. Vam haver de fer gairebé una hora de cua per poder accedir a l'Auditori, un molt bon equipament. Va valer la pena. El de Nick Lowe va ser un concert de qualitat. Va començar tot sol amb la seva guitarra acústica, però en la major part del concert va estar acompanyat d'una banda excel·lent. Entre el rock, el country i el blues, Lowe ens va oferir cançons del seu últim disc i algun clàssic com "Cruel To Be Kind" (el primer gran moment del dia). Chapeau!

El retard en el concert de Nick Lowe ens va estalviar de plantejar-nos si anàvem a veure The Mary Onettes a l'escenari Vice o als Felice Brothers a l'escenari CD Drome. Quan vam arribar en aquest últim escenari, després de comprar tiquets per cerveses i uns quants vinils (i algun cd) a la paradeta d'Elefant, estaven tocant Strange Death Of Liberal England. Molt de soroll, molta postureta i... alguna cosa més? No ho sé: no ens hi vam estar més de mitja cançó.

Les nou i vint del vespre. Començava puntualment, a l'escenari Estrella Damm, un dels moments més esperats (si més no, per a nosaltres) del festival: el concert dels Sonics. Van estar a l'alçada de les expectatives? Sí i no. Sí pel que fa al seu repertori, immens: a les grandíssimes cançons pròpies que ja apuntava en el post anterior, hi hem de sumar les versions marca de la casa de clàssics com "Louie, Louie", "Money", "Lucille", "Have Love Will Travel", "Night Time Is The Right Time"... També deia a favor seu la il·lusió, l'alegria que mostraven: els Sonics no han tornat per la pasta (si més no, no ho sembla). Ara bé: l'energia juvenil de les seves cançons no es corresponia amb el que es veia a l'escenari. Massa estàtics. Gerry Roslie afirmava en una recent entrevista a Ruta 66 que encara li agrada cridar. I, efectivament, va deixar anar uns quants crits al llarg del concert. Potser tants com en els seus anys joves devia proferir en una sola cançó... I una altra cosa: vaig trobar a faltar una mica de volum. La música dels Sonics és d'aquelles que ha de portar necessàriament l'etiqueta "Play Loud!". Tot i així, el final del concert amb "Psycho", "Louie Louie" i "The Witch" va ser el segon gran moment del dia.

Després vam anar a trobar-nos amb en David, un dels membres de l'equip que fa el programa "Ondas del espacio exterior" a Radio Vallekas, agermanat amb el nostre "Ones de l'espai exterior" de Ràdio Blanes, que capitaneja en Toni Llamas (o Junior Serrandez) i en què col·labora L'Home Cactus. Mentre ens fèiem aquesta foto, a l'escenari que teníem al costat tocaven Sebadoh:

Tot seguit, a sopar, que ja hi havia gana. Ens vam decidir pel "plato completo" de la paradeta de menjar mexicà. Després vam anar a comprar unes samarretes. I una altra vegada cap a l'Estrella Damm, on estaven a punt de sortir els Devo.

Va ser el millor concert del dia. Part del públic ja sabia de què anava la cosa: qui no els havia vist al FIB 2007, els havia vist en l'últim Sonar. Devo van presentar un show molt ben pensat i treballat, amb molta vitalitat i molta energia. Una cosa semblant a la felicitat pura s'escampava entre el públic. El tercer gran moment de la nit: "Girl U Want", o "Mongoloid", o "Jocko Homo". Que cadascú triï el que vulgui. Ah: i van tocar la versió del "Satisfaction" dels Rolling. Que tornin aviat, sisplau!

A continuació vam anar a l'escenari Rockdelux on, no devia fer massa estona, havien començat a tocar Cat Power. Vaig pensar que els hauria escaigut més l'Auditori. I que haurien d'haver tocat més d'hora. Després de Devo, el cos ens demanava una altra cosa.
I ho vam trobar a l'escenari Estrella Damm (una altra vegada!). He de reconèixer que no coneixia The Go! Team. És més: els confonia amb OK Go, un grup del qual en Junior m'havia recomanat un parell de videoclips temps enrera. Una agradable sorpresa. Segons llegeixo en la web del festival, The Go! Team "reinventen el soul aplicant grans pinzellades de hip hop, punk i pop dels seixanta". A fe que em van fer moure l'esquelet! I em van fer venir ganes de descobrir els seus discos: tenen unes quantes cançons que estan força bé.

Fet i fet, passaven de les tres de la matinada. Cotxe, autopista i cap a casa. I fins l'any que ve.

Primavera Sound 2008 (I)

Me'n vaig al Primavera Sound amb en Junior Serrandez! La bona experiència de l'any passat (Black Lips, Jay Reatard, Sr. Chinarro, Los Planetas) em va deixar amb ganes de repetir. Les prioritats per avui són les següents:

1. The Sonics. "Strychnine", "Psycho", "He's Waiting", "Boss Hoss", "Cinderella", "The Witch"... Quines cançons! Quaranta anys després, estaran a l'altura de la llegenda i de les nostres expectatives?

2. Devo. Ens els vam perdre quan van venir l'any passat al Sonar. Però avui no se'ns escapen!

3. Nick Lowe. Una altra vella glòria. A l'Auditori del Fòrum.

4. Cat Power. Tothom en parla meravelles. A veure.

5. Sebadoh. Uns clàssics de l'escena indie dels 90. Banda liderada per Lou Barlow, excomponent de Dinosaur Jr.

Demà (o demà passat) us explico com ha anat la cosa.

The Last Shadow Puppets - The Age Of The Understatement

Disc del mes, maig 2008

Com si sortís del no res, de cop i volta em trobo anunciat aquest disc, ocupant tota una pàgina, a la revista Ruta 66. L'endemà llegeixo al diari que és número u en vendes al Regne Unit. Aconsegueixo el disc, l'escolto i... és boníssim! Un magnífic disc de pop-rock d'aires sixties, número u al Regne Unit! Mentrestant, a Espanya, el disc més venut és... No ho vull saber!
The Last Shadow Puppets són Alex Turner (dels Arctic Monkeys) i el seu amic Miles Kane (dels Rascals). L'afició de tots dos per la música de Scott Walker i del primer David Bowie els va portar a engrescar-se en aquest projecte, que esperem que tingui continuïtat, i que de moment s'ha materialitzat en aquest preciós disc, excitant i addictiu, que en alguns moments em fa pensar en l'imprescindible Forever Changes de Love.
"The Age Of The Understatement" és el primer single que s'ha extret de l'àlbum homònim: una cançó que marca la línia del que serà el disc, sempre amb uns acurats arranjaments orquestrals de corda com a protagonistes. Atenció, però, a la segona cançó, "Standing Next To Me", i a l'onzena, "Meeting Place", amb les seves suggerents melodies. No em canso d'escoltar-les!

Joan Miquel Oliver, "El misteri de l'amor"

No sabia què esperar-ne, del debut de Joan Miquel Oliver com a novel·lista. Curiositat i ganes de tenir el llibre a les mans, però, no me’n faltaven. Amb Antònia Font ha fet alguns dels millors discos de la història del pop català (jo em quedo amb Alegria i Taxi); en solitari ha creat cançons tan meravelloses com “Hansel i Gretel”. A més, ha publicat poesia, ha compost la banda sonora del film Myway i ha produït l’últim disc de Jaume Sisa. No només no perd el temps, Oliver, sinó que en totes aquestes facetes excel·leix. I de cop i volta apareix El misteri de l’amor i, una vegada més, ens hem de treure el barret. És la novel·la que, si jo escrivís novel·les, m’agradaria escriure. És la novel·la que sempre he volgut llegir. Una novel·la que pots llegir una vegada i una altra, sencera o a trossos, del dret o del revés, en silenci o en veu alta. Una novel·la amb una estructura complexa i intel·ligent, amb un estil trencador i efectiu. Al llarg de les seves més de cent setanta pàgines planen els esperits de Trabal, Calders, Vian o Galmés. Les digressions filosòfiques i l’humor van a l’una (“la nostra activitat natural és la mort i hem vengut de vacances a la vida. uns a mallorca, els que hem tengut sort”). I no hi falten referències musicals i reflexions autobiogràfiques, o reflexions musicals i referències autobiogràfiques (“M’enxuf en Sufjan Stevens a l’ipod “chicago” directament “all things go, all things go”, i me mor de ràbia, si tengués temps per dedicar-me a escriure bé faria un disc realment bo i no la recopilació de retals que sempre me surt...”). I paro d’escriure perquè me’n vaig a rellegir-ne un parell de capítols.

Black Lips: "Katrina" & "Cold Hands"

Un parell de videoclips de la millor banda de rock-and-roll del món. Les dues cançons es troben en l'últim album dels Black Lips, Good Bad Not Evil.