Cactus Hits 2009

Us presentem una selecció d'algunes de les cançons que més ens han agradat d'aquest 2009. Hi ha una mica de tot: des del pop de Joe Crepúsculo al punk de Jay Reatard, passant pel pop-rock de Wilco, el noise-rock de Sonic Youth, el soul de JC Brooks & The Uptown Sound o l'ska de Madness. Amb artistes de llarga trajectòria, com Yo La Tengo, Daniel Johnston o Young Fresh Fellows, i debutants com The Cave Weddings, The Drums o The Pains Of Being Pure At Heart. I amb quatre bandes catalanes: Sedaiós, Extraperlo, Love Of Lesbian i Joe Crepúsculo!

Us avisem que l'ordre de les cançons no respon a un criteri de preferència, sinó que hem intentat buscar una certa harmonia -i possiblement no ens n'haurem sortit- en el conjunt de la selecció.

1. The Raveonettes: "Bang"
2. Madness: "Forever Young"
3. Dent May: "Meet Me In The Garden"
4. Love Of Lesbian: "Club de fans de John Boy"
5. Young Fresh Fellows: "The Guilty Ones"
6. Jay Reatard: "It Ain't Gonna Save Me"
7. Peter, Bjorn & John: "It Don't Move Me"
8. JC Brooks & The Uptown Sound: "Baltimore Is The New Brooklyn"
9. Daniel Johnston: "High Horse"
10. The Drums: "Let's Go Surfing"
11. Extraperlo: "Bañadores"
12. The Postmarks: "No One Said This Would Be Easy"
13. Sonic Youth: "Sacred Trickster"
14. Wilco: "You Never Know"
15. The Cave Weddings: "Bring Your Love"
16. Joe Crepúsculo: "Toda esta energía"
17. The Pains Of Being Pure At Heart: "Young Adult Friction"
18. The Right Ons: "That's New York"
19. The Raveonettes: "Last Dance"
20. Julian Casablancas: "11th Dimension"
21. Yo La Tengo: "Nothing To Hide"
22. Sedaiós: "Els vells"
23. The Flaming Lips: "Watching The Planets"

Els discos oblidats de la dècada

Acaba la dècada i proliferen arreu les llistes dels millors discos, les millors cançons, les millors pel·lícules, etc. Unes llistes que mai acaben de satisfer ningú -a cadascú li agrada el que li agrada-, però que a mi m'interessen perquè sempre hi descobreixo alguna cosa que m'havia passat per alt.

El que no em convenç de les llistes és que a totes sempre hi trobes, més o menys, el mateix; i que a totes sempre hi trobes a faltar, més o menys, el mateix. Com si unes llistes s'alimentessin de les altres, en comptes de presentar propostes pròpies. Parlant de discos, a mi també m'han agradat Is This It dels Strokes, La leyenda del espacio de Los Planetas, el debut dels Fleet Foxes (meravellós!), Alegria d'Antònia Font o Funeral dels Arcade Fire. Però també m'han agradat molt un munt d'altres discos que no apareixen a cap llista.

Aquí en vull reivindicar una desena, que us presento ordenats per un criteri únicament cronològic:

- Thee Michelle Gun Elephant, Gear Blues (Munster, 2000). Tot i que el disc es va publicar al Japó un parell d'anys abans, aquí no ens va arribar fins a l'inici de la nova dècada. Els japonesos eren una màquina perfecta de fer punk-rock, i aquest Gear Blues és el seu London Calling particular. Poc predisposats com estaven a anar-se'n de gira pel món, sempre ens vam quedar amb les ganes de veure'ls en directe.

- Yo La Tengo, And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (Matador, 2000). El disc amb què els de Hoboken encetaven la dècada és terriblement bell, suggerent i addictiu. L'inici del disc, amb "Everyday", "Our Way To Fall" i "Saturday", és gairebé insuperable. I encara hi ha la magnífica versió del "You Can Have It All" de George McCrae, l'energia de "Cherry Chapstick" o, per tancar, els gairebé divuit minuts de "Night Falls On Hoboken". Una de les obres mestres d'un grup que sempre fa bons discos.

- The Mooney Suzuki, People Get Ready (Estrus, 2000). A principis de la dècada, el segell nord-americà Estrus ens va donar moltes alegries; entre les més destacades, el debut d'aquesta banda de Nova York. La seva fórmula a base de rock-and-roll amb pinzellades de blues, garatge, soul i punk era demolidora tant en disc com dalt de l'escenari. Entre les cançons del disc destaquen "Singing' A Song About Today", "Make My Way" o "My Dear Persephone".

- The Dirtbombs, Ultraglide In Black (In The Red, 2001). Molt més que un disc de versions. El mestre Mick Collins, antic component dels mítics Gories de Detroit, ens ofereix unes contundents interpretacions  de clàssics del funk i del soul com "Underdog", dels Sly and The Family Stone, "I'm Qualified To Satisfy You", de Barry White", o la incendiària "Livin' For The City" d'Stevie Wonder.

- Lost Sounds, Black-Wave (Empty Records, 2001). Després de gravar dos magnífics discos de punk-rock amb The Reatards, Jimmy Lee Lindsey, més conegut com a Jay Reatard, va formar aquesta banda en què els sintetitzadors new wave col·lisionaven amb les guitarres punk. La fórmula va assolir el més alt grau d'eficàcia amb aquest memorable Black-Wave i cançons com "I'm Not A Machine", "Plastic Skin", "Throw Away" o "What'd I Say".

- The Minus 5, Down with Wilco (Yep Roc Records, 2003). El talent musical i la sensibilitat pop de Scott McCaughey són extraordinaris.  Ens  ho ha demostrat sobradament al capdavant dels Young Fresh Fellows o dels Minus 5. Amb la col·laboració de Wilco va fer aquest enorme disc de música pop, que transmet la màgia de clàssics dels seixanta com el Sgt. Pepper’s dels Beatles o el Pet Sounds dels Beach Boys. Només cal fer atenció a cançons com “Retrieval of You”, “The Old Plantation”, “View From Below”... Una joia.

- Daniel Johnston, Fear Yourself (Sketchbook Records, 2003). Entre la genialitat i la bogeria, Johnston ha anat construint una carrera musical força irregular però sempre honesta, que ha provocat l'admiració de Kurt Cobain, Sonic Youth o David Bowie. Fear Yourself compta amb uns bons arranjaments i una bona producció, a més de cançons immenses com "Mountain Top", "Love Enchanted" o "Fish".

- The Ponys, Laced With Romance (In The Red, 2004). Un dels debuts sonats de la dècada, que ens mostra una banda que s'havia encomanat dels ritmes hipnòtics de The Velvet Underground, del punk rock novaiorquès dels 70 (Television, Richard Hell, etc.) i de la new wave (The Fall, Joy Division). Amb tot, The Ponys no perdien contacte amb la música del moment (Viva l’American Death Ray Music, The Mooney Suzuki o Lost Sounds). A destacar el meravellós inici amb “Let’s Kill Ourselves” o l’estranya sensibilitat d’una joia que es diu “I Love You ‘cause (You Look Like Me)”.

- King Khan & The Shrines, Mr. Supernatural (Hazelwood, 2004). Ritmes calents, vents per tornar-se boig, teclats magistrals i un cantant que sembla posseït pels mateixos dimonis que James Brown, Little Richard o Screamin’ Jay Hawkins. Amb un so menys greixós que en anteriors treballs i que dóna una major consistència i riquesa al conjunt, brillen amb llum pròpia cançons com “On The Street Where I Live”, la juganera “Destroyer”, la sensacional balada “On A Brass Bed (In Paradise)” o la frenètica “Burnin’ Inside”, brillant punt i final d’un disc que punxarem una vegada i una altra i una altra i una altra...

- Black Lips, Good Bat Not Evil (Vice Records, 2007). El quart àlbum és potser el més accessible d'aquesta banda d'Atlanta, però també compta amb les millors composicions: "Katrina", "Veni Vidi Vici", "Bad Kids" o "Cold Hands" s'han convertit en himnes d'aquesta dècada que s'acaba. Cal veure els Black Lips dalt de l'escenari: el seu directe és incendiari!

King Louie One Man Band

El senyor King Louie Bankston porta uns quants anys arborant l'ensenya del rock-and-roll en bandes com The Royal Pendletons, The Persuaders, The Exploding Hearts o 10-4 Backdoor. El seu projecte més esbojarrat és, però, l'anomenat King Louie One Man Band. Perquè us feu una idea de la magnitud del cataclisme, aquí teniu aquest preciós document. No cal sotmetre's necessàriament als catorze minuts que dura el vídeo, però jo no em perdria la primera cançó, "One Man", ni el moment "Pork Chop" del minut 5, amb l'efecte ulls diabòlics que ve pocs segons després, ni el final de festa, després del minut 12, amb "Nuclear Crucifixion" i un King Louie definitivament posseït.

Daniel Kehlmann, "Fama"

"Sempre estem ficats en històries. (...) Històries dins d'històries dins d'històries. No se sap mai on acaba una i comença l'altra! En realitat, totes s'entrellacen. Només als llibres estan perfectament separades." Això diu Leo Richter, "l'escriptor d'històries enrevessades, plenes d'emmirallaments i tombs inesperats", a la seva companya, la metgessa Elisabeth, en l'última de les nou històries que formen la novel·la Fama. Una novel·la en què, contradient les paraules del seu personatge, Daniel Kehlman sí que entrellaça les històries: els personatges i les accions prenen sentit a mesura que es va configurant aquest mosaic que formen els nou relats del llibre. Nou relats que, amb el telèfon mòbil com a element omnipresent, ens parlen dels efectes de la fama, del canvi de rols i la pèrdua de la identitat.

Kehlman dóna mostres d'un gran enginy i d'un enorme talent per a la creació de bones històries. A Fama, els escriptors dialoguen amb els personatges que han creat, i els personatges es troben que, de cop i volta, ja no pertanyen al seu món: "Tot això no està passant en realitat, oi?", pregunta Elisabeth a Leo Richter en l'últim relat. La metgessa s'ha adonat que al voltant seu hi ha coses que no quadren: són els errors d'un escriptor mal documentat. Això vol dir que ara ja no pertany a la realitat, sinó a la ficció: "Sabia que em ficaries en alguna de les teves històries!".

Amb Fama, una recomanació de la meva llibretera, la Caterina, he descobert Kehlmann. I m'han vingut moltes ganes de llegir l'anterior novel·la d'aquest jove escriptor alemany, la celebrada El mesurament del món.

Madness, "The Liberty Of Norton Folgate"

Disc del mes, novembre 2009

Madness es van formar a Londres l'any 1976 i, fins a la seva dissolució l'any 1986, ens van deixar mitja dotzena d'àlbums, una col·lecció de cançons memorables ("One Step Beyond", "Baggy Trousers", "It Must Be Love", "House Of Fun", "Our House"...) i uns videoclips divertidíssims que van marcar una època. Després, el grup ha anat reapareixent esporàdicament, sobretot per actuar al festival Madstock, a Londres, però també ha tornat a gravar en alguna ocasió: així, el 1999 va publicar el disc Wonderful.

Si el fet que Madness vinguessin a tocar a Barcelona l'any passat, dins la programació del Sonar, ja va ser tota una sorpresa (i un concert memorable!), no ho ha sigut menys la notícia d'un nou disc. I un disc, a més, publicat per un prestigiós segell no anglès sinó nord-americà, Yep Roc Records, responsable dels últims treballs d'artistes com Robyn Hitchcock, Gordon Gano, Billy Brag, The Fleshtones, The Minus 5, Giant Sand o Nick Lowe.

El disc, que es planteja com una obra conceptual dedicada a Londres, es diu The Liberty Of Norton Folgate, en referència a una zona de la ciutat que va ser independent fins al 1900. No és exagerat dir que es tracta d'un dels millors discos de Madness, possiblement l'obra mestra d'un grup que sempre havia destacat més pels seus singles que pels seus àlbums. Així i tot, de singles no en falten: "Dust Devil", "Sugar & Spice" o "Idiot Child" són cançons irresistibles, i "Forever Young" una joia de valor indiscutible. En conjunt, es tracta d'un disc memorable que traspua l'enorme talent d'uns músics intel·ligents i experimentats.

Però encara hi ha marge per a més sorpreses: The Liberty Of Norton Folgate és també el títol d'una pel·lícula dirigida per Julian Temple (The Great Rock'n'Roll Swindle, Absolute Beginners, The Filth And The Fury...) que documenta un concert de Madness al teatre Hackney Empire de Londres, en què presentaven les cançons del que seria el nou disc. Aquest documental s'ha pogut veure aquest mes a Barcelona dins el festival In-Edit Beefeater de cinema i documental musical.

Per acabar, us deixo el videoclip de "Sugar And Spice".

The Raveonettes, "Last Dance"

Disc a disc, el duo danès The Raveonettes ens va deixant una extraordinària col·lecció de cançons: "That Great Love Sound", "Love Can Destroy Everything", "Here Comes Mary", "Aly Walk With Me", "Dead Sound"... En el seu celebrat cinquè àlbum, In and Out of Control, tornen a encertar-la amb temes com "Bang!", "Suicide" o "Last Dance". A propòsit d'aquesta última cançó, aquí teniu un parell de vídeos: una preciosa versió acústica de "Last Dance" i el videoclip corresponent a la versió elèctrica que apareix en el disc.

The Big Bang Theory

El meu assessor pel que fa a les sèries de televisió és, des que el vaig conèixer, en Junior Serrandez (el capità Toni d'Ones de l'Espai Exterior). Ell em va recomanar, ja fa força anys, Doctor en Alaska, o, més recentment, Me llamo Earl. Quan et parla d'aquestes i de moltes altres sèries, en Junior ho fa amb una passió encomanadissa.

La seva última recomanació fervorosa ha estat The Big Bang Theory, una sitcom produïda i dirigida per Chuck Lorre i Bill Prady que es va estrenar als Estats Units el setembre de 2007 pel canal de televisió CBS, i que aquí s'ha pogut veure per Antena.Neox i Antena 3.

Els protagonistes de la sèrie són dos joves físics, Leonard i Sheldon, que treballen a la universitat i comparteixen pis. Sovint reben la visita dels seus companys de la universitat Howard i Rajesh. Tots plegats se'ls pot considerar uns geeks, o sigui, persones que han fet de la seva gran fascinació per la tecnologia i la informàtica un estil de vida. La sèrie comença quan els arriba una nova veïna a viure al pis del davant: es tracta de Penny, una noia que treballa de cambrera en un restaurant de la cadena The Cheesecake Factory.

Els vuit o deu capítols que he vist, de moment, de la primera temporada són tots molt bons, amb unes situacions molt divertides i uns diàlegs excel·lents. Perquè us en feu una idea, aquí teniu un parell de vídeos. El primer és el fragment inicial del primer capítol; el segon és un recull d'alguns dels millors moments de la sèrie.

Lady Dottie & The Diamonds al Rocksound

Una gran nit de blues i rock-and-roll, la que vam viure ahir a la sala Rocksound. La senyora Lady Dottie, amb 66 anys i un currículum impressionant com a corista (Rolling Stones, Ray Charles, Otis Redding, AC/DC, etc.), ens va fer ballar de valent. L'acompanyaven The Diamonds, quatre individus que sembla que els hagin anat a buscar, amb una màquina del temps, a Woodstock l'agost del 1969. El repertori va ser de luxe, amb versions de grans clàssics, com "Walking The Dog" (Rufus Thomas), "In The Midnight Hour" (Wilson Pickett), "Have Love, Will Travel" (Richard Berry) o "Proud Mary" (Creedence Clearwater Revival), i cançons pròpies que no desmereixen, com "Come Along Together" o "I Ain't Mad At Ya". L'ambient de la sala Rocksound, sensacional. Sempre és agradable comprovar que a Barcelona encara hi ha públic per al rock-and-roll i que hi ha locals que tenen l'últim número de la revista Ruta 66 a la barra. I, sorprenentment, acabo de veure que algú ja ha tingut temps de pujar a YouTube algun fragment del concert:

Jimmy Cobb's So What Band al Palau de la Música

El Festival Internacional de Jazz de Barcelona ens va portar ahir al Palau de la Música el bateria Jimmy Cobb, l'únic supervivent dels músics que van gravar Kind Of Blue amb Miles Davis. Acompanyat d'una banda excepcional, Cobb, que ja ha passat la vuitantena, va interpretar les cinc peces d'aquest mític disc que acaba de complir cinquanta anys: "So What", "Freddie Freeloader", "Blue in Green", "All Blues" i "Flamenco Sketches". Com es pot llegir al catàleg del Festival, "si vols pots escoltar el disc original, però aquesta banda -una alquímia exuberant entre diverses generacions- va molt més enllà: toca música molt coneguda, però la reinterpreta com si hagués estat acabada de compondre poc abans de sortir a l'escenari." Amb "The Theme" va acabar el concert. La banda encara va tornar per fer un parell de bisos, amb dos temes més de Miles Davis: "If I Were a Bell" i "Round Midnight".

Perquè us en feu una idea, aquí podeu veure i escoltar la banda en un concert, aquest mes de maig passat, a São Paulo:

Rock'n'Roll News!

Bones notícies per als degustadors de bon rock-and-roll!

Per començar, acabo d’assabentar-me que Lady Dottie & The Diamonds actuaran a Barcelona, a la sala Rocksound, el proper dimarts 12 de novembre, presentant el seu disc homònim, publicat ara fa un any. Es tracta d’un dels millors discos de rock-and-roll que he escoltat últimament, amb un so brutal i unes cançons collonudes, siguin temes propis (destaca “I Ain't Mad At Ya”) o versions de clàssics de Richard Berry (“Have Love, Will Travel”), Rufus Thomas (“Walking The Dog”) o Howlin’ Wolf (“Wang Dang Doodle"). Lady Dottie, de 66 anys, va començar com a cantant de gospel i va entrar en el món del pop com a corista de Kool & The Gang, i durant tots aquests anys ha col·laborat amb Chuck Berry, Little Richard o els Rolling Stones. Tot un currículum!

Per altra banda, quan encara es parla del concert demolidor de Jim Jones Revue al Sidecar, m’arriba la notícia de la publicació d’un nou disc del grup. L’artefacte es titula Here To Save Your Soul i és un recopilatori de singles. Són vuit cançons, tres de les quals ja trobàvem al seu primer àlbum: “Rock’n’Roll Psychosis”, “Princess & the Frog” i “Cement Mixer”. De la resta, crida l’atenció una versió del “Good Golly Miss Molly” de Little Richard. Ja tinc ganes d’escoltar-lo!

Finalment, us recomano una novetat del segell Vampisoul, l’àlbum de debut del grup de Chicago JC Brooks & The Uptown Sound: Beat Of Our Own Drum. Una explosiva combinació de soul, punk i rhythm&blues amb composicions boníssimes com “Baltimore Is The New Brooklyn”, “The Beat (Of Our Own Drum)”, “Alright” o la instrumental “How To Stop Loving Someone Who's Stopped Loving You”.

Aquí teniu el videoclip "I Ain't Mad at Ya" de Lady Dottie & The Diamonds:

Young Fresh Fellows, "I Think This Is" / "I Don't Think This Is"

Disc del mes, octubre 2009

Tot un personatge, el senyor Scott McCaughey: extravagant, simpàtic, incombustible. Ànima de grups com Young Fresh Fellows o The Minus 5, encara té temps per treballar amb R.E.M. -fa quinze anys que toca com a segon guitarrista en els directes de la banda i que col·labora en la gravació dels discos-, d’anar-se’n de gira amb Robyn Hitchcock o d’embolicar-se en nous projectes com The Baseball Project amb gent tan selecta com Peter Buck, Steve Wynn i Linda Pitmon.

Ara bé, McCaughey és, primer de tot, el líder dels Young Fresh Fellows, una banda formada a Seattle l’any 1981 i que el 1984 publicava el seu primer disc. Des de llavors n’han tret una desena més, recopilatoris i directes a part. McCaughey i companyia són gent honesta: es nota que s’estimen la música i que es diverteixen com bojos composant, gravant, tocant en directe... Aquests últims anys, però, el grup ha estat força inactiu: des que l’any 2001 apareixia el disc Because We Hate You, poques notícies en teníem, i McCaughey semblava centrat en The Minus 5, que per aquelles dates publicaven dos discos excel·lents: Down with Wilco (2003) i In Rock (2004).

Però els Fellows han tornat. El nou disc, que ha aparegut al mateix temps que Killingsworth, el nou dels Minus 5, es presenta en dos formats diferents: I Think This Is, editat en CD per Yep Roc Records, i I Don’t Think This Is, publicat en vinil per Munster. Canvia el disseny de la carpeta i canvia, lleugerament, el tracklist. Amb tot plegat, està clar que el senyor McCaughey no té la paraula “dosificar” en el seu diccionari particular.

I Think This Is / I Don’t Think This Is ens mostren una banda que amb el temps ha anat creixent sense perdre frescor. A més de la magnífica, “The Guilty Ones”, en què les guitarres elèctriques i les acústiques es troben per crear una bonica melodia, trobem dotze cançons que estilísticament remeten al power-pop, al rock de garatge, a la psiquedèlia, al rock-and-roll o al punk-rock. A “Go Blue Angels Go” semblen els Ramones -la cançó dura poc més d’un minut i mig-; “If You Believe In Cleveland”, en canvi, té aires folk-rock. Podríem destacar també “Betty Let The Good Times Crawl”, “Ballad Of The Bootleg” o la versió dels Stones “Gotta Get Away” -que només es troba al vinil-, però faríem poca justícia a la resta de cançons d’un disc que en conjunt és molt equilibrat i que no té desperdici.

Gràcies

Moltes gràcies a tots els qui seguiu aquest bloc. Moltes gràcies a aquells qui, amb el vostre vot, m'heu donat aquest premi. I moltes gràcies al jurat que va seleccionar aquest bloc com a finalista del concurs. Tots plegats em doneu l'energia necessària per poder continuar escrivint sobre aquells llibres, discos, concerts o pel·lícules que em sembla que valen la pena.

Nick Cave, "La mort de Bunny Munro"

Paral·lelament a la seva extraordinària carrera musical, Nick Cave ens ha anat donant mostres, al llarg dels anys però amb comptagotes, del seu també enorme talent literari. Després de King Ink (1988), un recull de cançons i proses, vindria la seva primera novel·la, And The Ass Saw The Angel (1989), que en castellà, publicada per Pre-Textos, es titularia Y el asno vio al ángel. Vint anys després, arriba la segona novel·la de Cave, amb una flamant traducció al català: La mort d’en Bunny Munro.

Les dues novel·les tenen en comú el gust pels personatges marginals. Si en la primera el protagonista era un maníac Euchrid Eucrow, mut i amb malformacions físiques, en la segona és Bunny Munro, un venedor de productes de bellesa a domicili obsessionat, fins al punt de la demència, per les dones i el sexe. En totes dues novel·les aquests personatges inicien una davallada cap a la destrucció d’ells mateixos i de tot el que els envolta.

A And The Ass Saw The Angel, però, la història se situa en una comunitat rural, mentre que a La mort d’en Bunny Munro ens trobem a la ciutat. Les referències bíbliques, omnipresents a la primera novel·la, ara han desaparegut del tot. I apareix l’humor, i també la tendresa -al voltant, sobretot, del personatge del fill, en Bunny Junior-, que vénen a matisar una concepció del tot miserable de l’ànima humana. Per al nen, "el món embogit dels adults" és una "desfilada interminable de situacions demencials", una "gran pluja de merda de gavina que cau constantment". Sembla que Cave té una fixació per aquestes aus, ja que en un altre moment de la novel·la parla de l’especial agressivitat de les gavines de la costa meridional d’Anglaterra, "que quan caguen apunten als humans. És un fet demostrat."

Cave s’expressa amb un estil àgil, per moments vertiginós, abundant en imatges molt ben trobades. Un parell d’exemples:

"D’una manera vaga, sent com si fos un actor secundari en la pel·lícula d’algú altre, on el diàleg està en un idioma marcià asincrònic i els subtítols estan en mongòlic o el que sigui, i en la qual ni tan sols sap qui és el protagonista."

"L’habitació és una disbauxa de paper de paret psicodèlic i moqueta de caixmir de color sang que sembla inspirada en els malsons fantasmagòrics i en tecnicolor d’un avortista clandestí australià. Les cortines de color escarlata pengen com talls de carn crua i el llum de paper enganxat al sostre es recargola amb els seus motius de ferotges dracs xinesos amb bigotis."

A YouTube es troben vídeos del mateix Nick Cave llegint fragments de la novel·la. En aquest llegeix un fragment del capítol 10:

El proper dissabte, dia 24 d’octubre, Nick Cave oferirà a Barcelona, al Casino l'Aliança del Poble Nou, un recital tot especial, en què combinarà la lectura de fragments de la novel·la amb cançons del seu ampli repertori. Serà, en paraules del mateix Cave, "una vetllada informal, íntima i estranya".

The Pepper Pots

Anomenades per molts les Supremes de Girona, The Pepper Pots han voltat per escenaris de mig món, des de Tòquio a Los Angeles, amb la seva música que s'inspira principalment en la d'aquells grups de noies que els anys 60 gravaven pel segell Motown: The Marvelettes, Martha Reeves & The Vandellas, The Velvelettes, The Crystals, The Ronettes... i The Supremes, és clar. No són, però, una banda de tribut: han enregistrat, fins al moment, tres àlbums amb cançons pròpies. L'últim, titulat Now!, l'han gravat entre Catalunya i Manhattan amb el productor Binky Griptite, que ha treballat, entre d'altres, amb Amy Winehouse. Un disc deliciós, una portada preciosa i un primer videoclip meravellós!

The Cave Weddings, "Bring Your Love" (7")

Sorprenent debut el d'aquesta banda d'Albany (Nova York), amb un single amb dues addictives cançons, "Bring Your Love" i "Let's Drive", que es mouen entre el pop i el rock de garatge, entre el surf i rock-and-roll, i que t'obliguen a escoltar-les repetidament, una vegada i una altra... A més, la portada és encantadora!

El podeu escoltar clicant aquí (i, si us agrada, compreu-vos-el, és clar!); també podeu visitar el myspace del grup.
Ens delim per escoltar els pròxims discos (esperem que siguin molts i tan bons com aquest) dels Cave Weddings!

Yo La Tengo, "Popular Songs"

Disc del mes, setembre 2009

Portada genial i disc monumental: la banda de Georgia Hubley, Ira Kaplan i James McNew, una gent que es fa estimar, celebra d’una manera excel·lent els seus vint-i-cinc anys de carrera.

Popular Songs se’ns presenta com un disc perfectament estructurat: una primera part de trenta minuts llargs de cançons pop i una segona d’uns altres trenta i tants minuts d’experimentació.
Després d’una obertura intensa i elèctrica amb “Here To Fall” (amb uns encertadíssims arranjaments de corda), trobem dues cançons precioses, suggerents, cantades per Georgia: “Avalon Or Someone Very Similar” i la hipnòtica “By Two’s”. Segueix “Nothing To Hide”, un tros de cançó plena de vitalitat, carn de “best of”. A continuació, dues interessants peces de soul-pop: “Periodically Triple Or Double” i una preciosa “If It’s True” d’aires Motown. Tornem a la calma amb dues cançons de caràcter acústic, la velvetiana “I'm On My Way” i “When It's Dark”, per tancar la primera part amb la bonica “All Your Secrets”.
La segona part del disc consta de tres cançons, només. Tres cançons llargues, això sí: la primera, cantada (“More Stars Than There Are In Heaven”, nou minuts i mig d’intensitat creixent, creixent, creixent), i les dues últimes, instrumentals. “The Fireside” (onze minuts i mig) és la peça polèmica del disc: per a uns, una de les cançons més suggerents que mai han gravat; per a d’altres, un intent d’instrumental acústic que no va enlloc. I, per acabar, “And The Glitter Is Gone”: una tempesta elèctrica de guitarres distorsionades, marca de la casa, de gairebé setze minuts.

Com han crescut, durant aquests vint-i-cinc anys, Yo La Tengo! Res a veure amb tantes i tantes bandes que graven un primer disc molt bo, un segon més fluixet i amb el tercer desapareixen del mapa. Yo La Tengo van tenir uns inicis vacil·lants amb Ride The Tiger (1986) i New Wave Hot Dogs (1987). Amb President Yo La Tengo, però, van deixar clar que eren molt més que un grup prometedor: acabaven de firmar la seva primera obra mestra. En vindrien moltes més, en una carrera en què, amb alguna excepció, cada disc és, si això és possible, millor que l’anterior: Painful (1993), Electr-O-Pura (1995), I Can Hear the Heart Beating as One (1997), And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (2000) o I Am Not Afraid of You and I Will Beat Your Ass (2006) en són alguns exemples. Una debilitat personal: Facebook (1990), un disc en què, en clau acústica, els de Hoboken van gravar cinc cançons pròpies i onze versions, i en què mostraven algunes de les seves influències: The Flamin’ Groovies, Daniel Johnston, Ray Davies, John Cale, Cat Stevens... Cal afegir que en altres discos han versionat Beach Boys, George McCrae, The Seeds o els grans mestres: The Velvet Underground.

Una mala notícia, per acabar: la pròxima gira europea de la banda, que els ha de portar a vint escenaris d’Irlanda, Escòcia, Anglaterra, Alemanya, Holanda, Dinamarca, Suècia, Àustria, etc., no passarà per Barcelona. De fet, no travessarà els Pirineus. A vegades em sembla que som a l’Àfrica, i no a Europa!

Record Club

Ja s'ho passa bé, ja, el senyor Beck! El seu nou projecte, anomenat Record Club, consisteix a convidar uns quants amics (músics, és clar) i gravar, en un sol dia, versions de discos històrics. Va començar aquest juny passat amb The Velvet Underground & Nico, i continua ara amb Songs Of Leonard Cohen.

Podeu trobar un munt de vídeos il·lustratius d'aquestes sessions a Vimeo. Aquí us en deixo, com a mostra, un parell. En el primer trobem una brillant versió electrònica del "Run, Run, Run" de la Velvet:



I en aquest altre, una hipnòtica revisió del clàssic per excel·lència de Leonard Cohen, "Suzanne":

James Joyce, "Ulisses"

Després de passar, aquest agost, uns dies a Dublín, vaig tornar a casa amb la disposició idònia per a fer l'intent definitiu de llegir-me l'Ulisses.
La cèlebre novel·la de Joyce, potser la menys llegida i més comentada de la història de la literatura, narra la història d'un dia en la vida de Leopold Bloom, Stephen Dedalus i altres personatges a través de les seves peripècies per Dublín. Curiosament, però, Joyce la va escriure entre Trieste, Zuric i París, força anys després d'haver marxat de la ciutat on va néixer.
Ulisses ha estat una obra sempre polèmica. Més enllà dels problemes inicials amb la censura, la novel·la ha comptat amb admiradors incondicionals i amb ferms detractors. Entre els primers figuren Yeats, Hemingway o, més recentment, el professor Mauricio Molina, que en un article a la Revista de la Universidad de México la considera "el equivalente a la Capilla Sixtina en el ámbito de la literatura del siglo XX". Entre els detractors hi havia el narrador espanyol Juan Benet, per a qui Ulisses era "un cuadro de costumbres hipertrofiado por la palabrería".

Ulisses no és una novel·la de lectura fàcil. Tot i així, jo n'he quedat tan fascinat que immediatament m'he posat a llegir el capítol que Nabokov li dedica en el seu Curso de literatura europea.

A continuació us reprodueixo un quants fragments de la novel·la, en la traducció que Joaquim Mallafré va fer per a Leteradura, més tard reeditada en la col·lecció "Clàssics moderns" d'Edhasa, en què s'observa la seva riquesa d'estils:

"Mr Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns d'ocells i altre bestiar. Li agradaven la sopa espessa de menuts, els griers amb gust de nou, el cor farcit i rostit, llenques de fetge fregides amb crostons de pa, oueres de bacallà passades per la paella. Més que res li agradaven els ronyons de be a la graella que li deixaven al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d'orins".

"Blanca bas i roja mui
cos de xabí bambaní
xala-te'n a sobinyar
i ostilem dor aratxí."

"Bronze i or sentien els cascos ferrats, acerressonant Impertintin tintintin.
Estelles, estirant-se estelles d'ungla pedrenca del polze, estelles.
La bacona! I or es va posar més vermella.
Una ronca nota de pifre bufà.
Bufà bluf. Blau bloomflorir del.
Cabell d'or en pinacles.
Una rosa convulsa sobre pits setinats de setí, rosa de Castella.
Refilant, refilant: Aidolores
Goita! Qui tenim en aquest... goitador?"

"Un hom qui anava de camí, aturà·s a la porta de l'alberg quan venc la nit. E aquell hom era de la gent d'Israel que per la terra errant tant havia anat. Escarida pietat humana la comesa que sol l'amenava ad aquest alberg.
D'aquest alberg és sènyer A. Horne. Setanta lits hic té parats que les fecundes mares usen a jaure per a sofrir ab paciència e infantar fiyls sanitoses axí com l'àngel de Déu anuncià a Maria."

"Hurra! Enxoma la bimba, baranda. Passa el pillent. Aquí tens la barreja d'ordi, Jock, brau dels Hailands. Que per molts anys puguis fer bullir l'olla i pa a la post que hi hagi! (...) Què dius? A l'abeurador. Trompa. Nya el meig xenyor. Bantam, dos dies eixut. No xumant més que claret. I ca! Guipa'l, ves. Gundéu, no fotis. I al barber que som anat. Massa ple per a parlar. Amb un andova a la via. Has acabat com una regadora?"

"Sí perquè ell no havia fet mai una cosa com això de demanar que li portessin lesmorzar al llit amb un parell dous des de lhotel City Arms quan es feia el malmirrós amb una veu decaiguda tot un personatge per ferse linteressant amb aquell fardot de Mrs Riordan que es pensava que shi faria larròs i no ens va deixar ni cinc tot per a misses per a ella i la seva ànima més rància que shagi vist mai que quan shavia de gastar 4 penics..."

Cançons d'estiu (2009)

Us deixo una llista d'algunes de les cançons que m'estan acompanyant aquest estiu. Es tracta d'una selecció marcada, entre d'altres, pel Primavera Sound (The Pains of Being Pure at Heart), pel PopArb (Manel, Joe Crepúsculo, Joan Miquel Oliver), per les barraques de Malgrat (Fundación Tony Manero), pels farts que m'he fet d'escoltar discos del segell Vampisoul (Joe Bataan, La Sangre Caliente) i per les novetats del segell Yep Roc Records (The Minus 5, Young Fresh Fellows).

· "United Soul" (Fundación Tony Manero, 2002)

· "Meet Me In The Garden" (Dent May, 2009)

· "The Lurking Barrister" (The Minus 5, 2009)

· "Call My Name" (Joe Bataan, 2005)

· "Al mar!" (Manel, 2008)

· "Rave On" (M. Ward, 2009)

· "Come Saturday" (The Pains of Being Pure at Heart, 2009)

· "The Guilty Ones" (Young Fresh Fellows, 2009)

· "La culebra" (La Sangre Caliente, 1974)

· "Funny Little Frog" (God Help The Girl, 2009)

· "Polo de llimona" (Joan Miquel Oliver, 2009)

· "Move On Up" (Curtis Mayfield, 1970)

· "La canción de tu vida" (Joe Crepúsculo, 2008)

· "You Never Know" (Wilco, 2009)

· "One Hit Wonder" (Ultraplayback, 2009)

Sonic Youth, "The Eternal"

Disc del mes, juliol-agost 2009

Els reis del noise-rock tornen a demostrar, una vegada més, perquè són això: els reis. Porten vint-i-vuit anys de carrera i han gravat, amb aquest, disset álbums, alguns dels quals es troben entre els més destacats de la història del rock: Daydream Nation (1988), Goo (1990) i Dirty (1992) són els meus predilectes.

Al llarg de bona part d'aquests anys han mantingut la mateixa formació: als tres membres de la formació original, Thurston Moore (veu i guitarra), Lee Ranaldo (veu i guitarra) i Kim Gordon (veu, baix i guitarra), se'ls va afegir, substituint els anteriors bateries, Steve Shelley. Això passava el 1986. I encara avui continuen els quatre junts, amb alguna incorporació ocasional, com va ser la del músic i productor Jim O'Rourke, baixista i guitarrista de la banda des de l'any 2000 fins al 2005, i una recent incorporació que no sabem si és puntual o serà definitiva: Mark Ibold, el que havia estat baixista dels Pavement, apareix en els crèdits i en les fotografies promocionals del nou disc dels de Nova York. Molt probablement és aquesta estabilitat, juntament amb la seva aversió a la vanitat i a l'histrionisme, allò que els permet mantenir-se en la primera línia.

Amb cançons més properes al pop, de dos o tres minuts (com "Sacred Trickster" o "Leaky Lifeboat"), i d'altres de més llargues que juguen amb el soroll i l'experimentació ("Anti-Orgasm" o "Antenna"), The Eternal es mou dins les coordenades que sempre han caracteritzat la música de Sonic Youth: entre la melodia i el soroll, entre l'ordre i el caos, entre el misteri i la revelació. Hi ha les guitarres que punxen, hi ha les afinacions estranyes. I hi ha, finalment, magnetisme i bellesa.

M. Ward, "Rave On"

Preciós, aquest videoclip de M. Ward! I és que l'home, a sobre, té el bon gust de fixar-se en una cançó del gran Buddy Holly. I en fa una versió magnífica! Està inclosa a Hold Time, el nou i molt recomanable disc d'aquest músic nord-americà anomenat Matthew Stephen Ward i que artísticament es presenta com a M. Ward.

Nick Hornby, "Tot per una noia"

Bones notícies: hi ha un nou Hornby en català a les llibreries! L'anterior, A Long Way Down, no va tenir traducció catalana. I aquest que ara ens arriba, Tot per una noia, ho fa amb un parell d'anys de retard: l'original en anglès, Slam, va ser publicat el 2007.
Tot plegat no deixa de ser sorprenent, tenint en compte que Hornby és un autor que sempre havia funcionat bé a casa nostra, amb novel·les com Alta fidelitat, Una mena de pare o Com ser bo.

"El gran tema de Nick Hornby ha estat sempre l'adolescència perpètua que afligeix tants homes, o potser tots, com afirmen algunes dones. Ara ha escrit una novel·la sobre adolescents de veritat... i és encantadora, commovedora, irònica i divertida, com tot el que ell fa", afirma el crític David Sexton en un text que trobem a la contraportada.

El que m'ha semblat més interessant de Tot per una noia és el fet que Hornby converteixi un pòster del crac de l'skate Tony Hawk en un personatge de la novel·la. Hawk és l'ídol i el confident de Sam Jones, el protagonista del relat, i sempre té respostes per a totes les preguntes del noi. Aquestes respostes, en realitat, surten de la biografia de l'skater, que Sam s'ha llegit quaranta o cinquanta vegades...

Tot per una noia és una novel·la fresca i amena, amb el sentit de l'humor que caracteritza Hornby, ideal per a emportar-se de vacances.

PopArb 2009

És curiós, el PopArb. La primera sensació que vaig tenir en entrar al recinte, el divendres a la nit, va ser la de trobar-me enmig d'un festa major de trenta anys enrera. L'ambient és agradable i la gent civilitzada, sense aquelles colles de hooligans que vénen a tocar els nassos als summercases.

Havia vist en Joan Miquel Oliver tocant amb Antònia Font, però mai en solitari. I em va agradar molt. El límit de temps que imposa un festival el va obligar a sacrificar les presentacions en benefici de les cançons. Però de cançons en té, l'home: "Surfistes en càmera lenta", "Polo de llimona", "Molí de vent", "M'encanta París", "Hansel i Gretel"... Un dels millors moments del concert va ser quan se'n va anar la llum a mig "Final feliç" (una broma de Thomas Alva Edison, segons Oliver) i el públic va continuar cantant el "lalalala" fins que el grup va poder reprendre la cançó. I el final del concert, amb "Lego", "Foto" i "Polo de menta", va ser realment intens!

La pluja havia fet endarrerir l'inici dels concerts. L'Oliver, que havia d'haver començat a tres quarts de dotze, no ho va fer fins a la una. Més tard vam veure Love of Lesbian. Per acabar, Ultraplayback: després d'un parell de cançons vam marxar. La cosa pintava molt bé, però estàvem rebentats.

L'endemà dissabte, sense pluja, tot va anar de primera. La sorpresa de la nit va ser Joe Crepúsculo, que es declara un trobador tecno. Reconec que l'havia escoltat poc i malament. A part de fer-nos un tip de riure amb les presentacions de les cançons, no vam parar de ballar amb "El día de las medusas", "Baraja de cuchillos", "Ama y haz lo que quieras" o "Suena brillante". En el seu myspace he vist que aquest estiu se'l passarà de festival en festival: no m'estranya gens!

Els Manel arrasen: un sol disc al carrer i les entrades s'exhaureixen a cada concert que fan. I és que els Manel generen felicitat i emoció. S'ho passen bé dalt de l'escenari i transmeten aquesta alegria al públic. Fins al punt que, en un moment del concert, algú que hi ha al teu costat crida: "Sou els millors!". Dissabte van tocar pràcticament el mateix repertori que quan els vaig veure l'abril a Cardedeu: gairebé tot el disc Els millors professors europeus (sense -quina llàstima!- "Corrandes de la parella estable") i tres versions que són molt més que versions: "La gent normal" (Pulp), "No t'enyoro" (Els Pets) i "El bròquil" (Shakira). Un gran concert. Ara bé: esperem amb enorme expectació el dia en què tocaran una cançó nova!

Per acabar, vam veure en Miqui Puig, que es presentava acompanyat del seu Conjunto Eléctrico. Van versionar el "Soy así" de Los Salvajes (segons en Miqui, la millor banda que hi ha hagut mai a Barcelona) i van sonar de collons. Em vaig recordar d'aquells temps en què Miqui Puig començava amb Los Sencillos i els havia vist tocar al KGB, la mítica sala del barri de Gràcia: era l'any 1989 i tot just havien gravat la seva primera maqueta, que tenia cançons tan bones com "Por la noche", "Lluvias" o "Volver atrás"...

Visca el PopArb!

Doctor Explosion + Wau y Los Arrghs!!!

Discos del mes, juny 2009

Dos discos destacats, aquest mes! I visca el rock-and-roll! Bona collita, la d'aquest 2009: The Right Ons, The Jim Jones Revue... i ara tenim aquí els nous àlbums dels asturians Doctor Explosion, ¡¡Chupa aquí!!, i dels valencians Wau y Los Arrrghs!!!, ¡¡¡Viven!!!. Dos discos que tenen moltes coses en comú. D'entrada, tots dos han estat gravats als estudis Circo Perrotti que Jorge Explosion té a Gijón. Uns estudis de gravació 100 % analògics amb una àmplia col·lecció d'equips vintage. El mateix Jorge Explosion s'ha encarregat de produir, gravar, mesclar i masteritzar els dos discos, tant el de la seva banda com el dels valencians. A més, en tots dos col·labora Mike Mariconda, component de mítics grups americans de punk-rock dels anys 90 com The Devil Dogs o The Raunch Hands. Finalment, podem afegir que en els dos àlbums s'alternen composicions pròpies amb versions de bandes dels 60 com The Byrds, Larry and the Blue Notes, The Beathoveens, Jonah & Whales, The Lyrics o The Troyes.

En definitiva, el concepte musical d'aquests dos discos es pot resumir en unes paraules de la contraportada de ¡¡Chupa aquí!!:

"Es un disco de RockandRoll. ¿Alguien sabe que coño es eso? ¿Que coño es un disco de RockandRoll? Solo tres tíos tocando juntos, grabando todos a la vez, con energía, con actitud. Un disco honesto, sin trucos de estudio, directo a la cabeza, con rabia y mala ostia. Un sonido excitante y crudo que sucede en el estudio en tiempo real. Eso es un puto disco de RockandRoll. Algo que escuchas y te lo crees, sin la sobre producción aburrida del rock. El rock es aburrimiento, el RockandRoll es diversión. A nosotros no nos gusta el Rock. Por eso este disco Suena a RockandRoll. Suena a Garaje, a 60s Beat, a Punk, Suena a Doctor Explosión. No vendemos motos ni somos un montaje. Solo tres tarados con guitarras, timbales y energía directa a tu cara. Somos lo que hay en este disco. No hay que lamerle el culo a nadie, ni pedir perdón por divertirse. Enchúfate al ampli, salta, baila, tírate al suelo, haz el mongol. Antes de que sea tarde... ¡¡Diviértete!! ¡¡Muerte al Rock!! ¡¡Larga vida al RockandRoll!!!

Gloriosa nit de rock-and-roll!

Los Negativos (dijous 11-06-09, 21.30 h., sala [2] de l'Apolo, Barcelona)

Los Negativos han aprofitat la recent edició de Dandies entre basura, un disc que recull cançons gravades entre els anys 1986 i 2008, per fer una petita gira que finalment els va portar aquest dijous a la seva ciutat. Si a l'estudi són els mateixos de sempre, als escenaris només van pujar Carles Estrada i Alfredo Calonge, acompanyats de tres músics més. El repertori va ser de luxe. Van començar amb tres cançons de Piknik Caleidoscópico ("Viaje al norte", "Habitación realmente pequeña" i "Cansados y decaídos"). A partir d'aquí, van anar alternant més cançons del seu mític primer disc, com "El club del cerdo violeta" o "No soy yo (la psicoastenia)" amb algunes de les recuperades en el seu nou disc, com "Las calles vacías" o "Creación instantánea". Just al mig del concert va arribar un meravellós moment acústic amb "Parque portugués", "¿Quién aplastó la mariposa?" i "Cigarras panameñas", i després d'aquestes tres va esclatar "Bagdad": tres minuts de felicitat pop en una postal de finals dels 80, quan encara érem teenagers... Al llarg del concert van anar desfilant per l'escenari diferents convidats, vinculats a la història de la banda. D'altres, com Valentí Morató, el bateria original, s'ho miraven des del públic. Amb "Sacerdotisa de la carne eléctrica" van arribar al final del concert. Però encara ens esperaven un parell de bisos, amb dos clàssics imprescindibles de la banda com "Graduado underground" i "Moscas y arañas", una versió de "Shake Some Action" (en homenatge als seus admirats Flamin' Groovies) i, finalment, "1, 2, 3, luz roja", una de les poques visites al segon álbum del grup, 18º sábado amarillo (1987). Nostàlgia a cabassos. Un gran concert.

The Staggers (dijous 11-06-09, 23.15 h., sala Sidecar, Barcelona)

La casualitat va fer que, a l'entrada de l'Apolo, ens donessin un flyer que anunciava un concert dels Staggers al Sidecar. Així que, sortint de veure Los Negativos, ens en vam anar cap a la plaça Reial. Els Staggers són una banda austríaca que fa poc em va recomanar l'amic Junior Serrandez. Fanàtics del garage-punk més llardós (es declaren incondicionals dels recopilatoris de les sèries "Back From de Grave", "Las Vegas Grind" i "Teenage Shutdown"), practiquen un rock-and-roll primitiu i salvatge en la línia de bandes actuals com els valencians Wau y Los Arrrghs!, els americans The Neanderthals o els asturians Doctor Explosion. Precisament als estudis Circo Perrotti que Jorge Explosion té a Gijón han gravat els Staggers el single que divendres presentaven, titulat "No como tu". El concert va ser la bomba: tres quarts d'hora de festa salvatge i de ballar sense parar gràcies a un grup que sonava de collons i a un cantant, Wild Evel (Evelio el Salvaje a la contraportada del single), que és tot un showman. I van versionar "One Ugly Child", aquell tema de Larry Bright, de 1960, que ja tocaven en la seva època els Downliners Sect i que els Doctor Explosion van rebatejar "Eres feo chaval". Ja ho veieu: hi ha moltes connexions entre Àustria i Astùries...

En definitiva, una nit rodona.

Los Negativos, "Moscas y arañas"

A finals dels 80 a Barcelona es va viure un important revival de cultura mod, amb grups com Brighton 64, Kamembert, Telegrama o Los Negativos. Aquests últims van gravar un dels millors discos de la història del pop cantat en castellà: Píknik Caleidoscópico (1986). Ara han tornat als escenaris, i es diu que continuen tenint un directe boníssim. Aquest dijous ho podrem comprovar a la sala [2] de l'Apolo.

Primavera Sound 2009 (divendres)

Brutal! A l'entrada repartien taps per a les orelles, i quan vam ser a dins vam entendre per què ho feien. El concert dels irlandesos My Bloody Valentine va fer tremolar literalment l'auditori del Fòrum. No sé com serà la fi del món, però segur que tindrà els My Bloody Valentine interpretant la banda sonora. "Esclafament sònic a l'Auditori", titula la crònica d'El Periódico. A l'Avui, David Broc parla d'una "sessió eixordadora, enlluernadora i extenuant (...), un concert que s'haurà de pair del tot amb el pas del temps". Memorable. La foto l'he extret del web indiespot.es: des del primer pis de l'auditori, amb la meva merda de càmera, no hi va haver res a fer...

Teníem moltes ganes de veure els novaiorquesos The Pains Of Being Pure At Heart. El seu àlbum de debut (disc del mes de març) ens va agradar moltíssim, i teníem bones referències pel que fa al seu directe. I el concert va ser magnífic. Curt, però magnífic. Dalt de l'escenari, els Pains transmeten tanta energia com alegria. I quina pila de cançons memorables que tenen, la mare que els va parir! No sabem què faran a partir d'ara; no sabem si podran mantenir el llistó tan alt; però, com deia el meu amic Junior, sempre ens quedarà el seu meravellós primer disc...

Es veu que l'any passat Saint Etienne van tocar a Razzmatazz amb baix i bateria. Al Primavera no vam tenir tanta sort: molta programació i uns teclats que Bob Stanley i Pete Wiggs es miraven més que no pas tocaven. I, això sí, la veu preciosa de Sarah Cracknell, acompanyada d'una corista. Tots plegats, semblaven uns Abba moderns! I és que de cançons boniques no els en falten!

Merda d'horaris! Si veies el concert sencer dels Spiritualized, et perdies els Pains. O sigui que només vam escoltar tres o quatre cançons de la banda de Jason Pierce. I ens van agradar molt! Tot i que vam tenir la impressió que era un concert per gaudir a l'auditori (on, de fet, ja va tocar en l'edició del 2007) més que no pas a l'escenari Rockdelux.

The Jim Jones Revue, "The Jim Jones Revue"

Disc del mes, maig 2009

Quan vaig escoltar el disc, i encara més després de veure vídeos com el que teniu al final d'aquesta ressenya, vaig pensar: aquests són els tios que jo vull veure en directe! Yeah! Això és rock-and-roll, primitiu i, sobretot, salvatge! El senyor Jim Jones ja sap de què va la cosa: porta anys fent tremolar les parets de les sales on toca amb bandes com Thee Hypnotics o Black Moses. Ara, amb el seu nou grup, promet concerts espectaculars. El disc conté cançons absolutament demolidores, com "Princess & The Frog" o "Rock'n'Roll Psychosis": Little Richard n'estaria orgullós! Sembla que a l'octubre vindran a tocar a Barcelona i a Vidreres. No hi faltarem!

La capa d'El Vez

La Maria m'envia les seves fotos del concert d'El Vez. En aquestes tres es veu el moment en què es treu la capa.

El Vez a Barcelona

Un gran concert de rock-and-roll, el d'ahir a la nit! A La 2 de l'Apolo vam poder gaudir d'una banda molt competent formada per un bateria, un baixista i dos guitarristes (tots dos amb guitarres i amplis Fender!); d'unes esplèndides Elvettes que no van parar de cantar i de ballar; i d'un showman com n'hi ha pocs: el senyor Robert López, més conegut com El Vez, l'Elvis mexicà.

Autèntic rock-and-roll i molta diversió: això és el que ens va oferir El Vez, un individu que, després d'haver format part de The Zeros en la seva joventut, es va convertir en imitador d'Elvis, ja fa vint-i-un anys, i des de llavors ha anat perfeccionant un espectacle en què, a més de cançons del rei del rock (magnífiques "En el barrio" i "Maria's The Name"), hi tenen cabuda molts altres clàssics del rock: en el concert d'ahir van caure un parell de cançons de Bowie ("It Ain't Easy" i "Rock'n'Roll Suicide"), una de T. Rex, la ranxera "Volver volver" i una versió instrumental de "La cucaracha". I, en els bisos, un festiu "Wooly Buly" (l'original, de Sam the Sham and the Pharaohs, data del 1965) i, per acabar, "Hey Sah-Lo-Ney": una vella cançó de Mickey Lee Lane que ja coneixíem per la versió que en van fer els Detroit Cobras, que la rebatejaven "Hey Sailor". Aquí El Vez ens va fer cantar a tots els assistents, i no cal dir que vam respondre amb tot el nostre entusiasme!

Que torni ben aviat!

El Vez, "En el barrio"

L'Elvis mexicà porta el seu xou a La 2 de l'Apolo. Serà demà, dimarts 19 de maig, a 2/4 de 10 de la nit. L'artífex de discos com Not Hispanic, Fun in Español o Graciasland no es dedica només a versionar cançons d'Elvis, sinó que s'atreveix també amb Abba, Iggy Pop, T-Rex, U2 i d'altres. Tot això acompanyat d'una bona banda de rock-and-roll i de les Elvettes, les seves coristes i ballarines. Visca!

Adéu, Antonio

Avui ha mort l'Antonio Vega. Esmorzant amb els companys de feina hem sentit la notícia pel televisor del bar. Ens hem quedat tots una mica tristos, i n'hem estat parlant. En Víctor i jo l'havíem vist en directe l'octubre passat a Terrassa. Se'l veia malament, l'home. Però quin concert més emocionant! La Laura també l'havia vist feia poc com a convidat en un concert d'Amaral. Li costava cantar, ens ha dit. Però vèiem que anava fent concerts, que havia anunciat un nou disc, i pensàvem: encara se'n sortirà. I no se n'ha sortit.

Al migdia, quan he arribat a casa, m'ha trucat en Junior: avui dedicarà una bona part del seu programa de ràdio (Ones de l'espai exterior, a Ràdio Blanes) a fer un homenatge a l'Antonio Vega. M'he oferit a col·laborar-hi.

Aquesta tarda he estat una bona estona voltant per internet, llegint la notícia als diaris digitals i veient alguns vídeos de l'artista al YouTube. I llegint els comentaris que hi està escrivint la gent aquestes últimes hores. És emocionant. Com se l'estimava, tothom!

Antonio, et trobarem a faltar.


Lucha de gigantes convierte
el aire en gas natural.
Un duelo salvaje advierte
lo cerca que ando de entrar.
En un mundo descomunal
siento mi fragilidad.
Vaya pesadilla corriendo
con una bestia detrás.
Dime que es mentira todo,
un sueño tonto y no más.
Me da miedo la enormidad
donde nadie oye mi voz.
Deja de engañar
no quieras ocultar
que has pasado sin tropezar.
Monstruo de papel
no sé contra quien voy
o es que acaso hay alguien más aquí.
Creo en los fantasmas terribles,
de algún extraño lugar.
Y en mis tonterías para
hacer tu risa estallar.
En un mundo descomunal
siento tu fragilidad.
Deja de engañar
no quieras ocultar
que has pasado sin tropezar.
Monstruo de papel
no sé contra quien voy
o es que acaso hay alguien mas aquí.
Deja que pasemos sin miedo.

Los Cafres, "Soy una alimaña"

Deixebles dels Siniestro Total més punks, Los Cafres, també gallecs de Vigo, van publicar el 1988 un miniLP amb vuit cançons titulat Tractor cerebral. Després, no es va saber res més d'ells. El disc tenia un grapat de bones cançons: "Dame la botella!!", "Derecho al infierno", "En las calles de nuevo"... També feien una bona versió del "Sometimes Good Guys Don't Wear White" dels Standells, que rebatejaven com a "Algún dia caeré". La perla del disc, però, era "Soy una alimaña". Recordo haver-ne vist el videoclip en un programa que feien a TVE-2 que es deia Plàstic. Vint anys després, l'he trobat a YouTube:

Richard Yates, "Les germanes Grimes"

"Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç, i quan miraven enrere sempre semblava que el problema havia començat arran del divorci dels seus pares." Així, sense cap mena de compassió, comença Les germanes Grimes (tot i que el títol original en anglès és The Easter Parade), considerada per molts la millor novel·la de Richard Yates (1926-1992), autor també de Revolutionary Road, el llibre en què es basa l’última pel·lícula de Sam Mendes.
Les germanes Grimes és una novel·la amb molts padrins. D’entrada, el llibre porta una faixa en què Woody Allen la qualifica "una novel·la magnífica". En la mateixa portada, Jordi Puntí ens diu de l’autor que és "elegant com Scott Fitzgerald i despietat com Dorothy Parker". Finalment, a la contraportada es recull una observació de Julian Barnes: "si Cheever va saber captar la poesia i el surrealisme dels suburbis americans, Yates en va extreure tota la desesperació".
Yates se’ns revela com tot un mestre a l’hora de construir una prosa àgil i fluïda, amb uns diàlegs que voregen la perfecció i un domini digne d’admiració de la caracterització de personatges amb quatre pinzellades. Molt recomanable.

The Right Ons, "Look Inside, Now!"

Disc del mes, abril 2009

Podrien ser de Nova York, però són de Madrid i A Coruña. Van debutar amb un single en què versionaven "I'm Waiting For The Man" de The Velvet Underground (del qual, expliquen, en té una còpia Lou Reed) i amb un primer àlbum titulat 80.81 (2Fer Records/Pias, 2007), en què ja deixaven clares les seves influències musicals: Sly and the Family Stone, James Brown, Otis Redding... Han portat el seu funk-soul de guitarres al prestigiós festival SXSW d'Austin (Texas) i actualment estan girant per tot Europa de teloners d'Eli "Paperboy" Reed. Aquells qui els han vist damunt d'un escenari diuen que tenen un directe irresistible!
Tot plegat els ha permès gravar aquest seu segon àlbum a Boston amb Ed Valauskas, el productor del disc d'Eli "Paperboy" Reed. Look Inside, Now! és un disc que té un so fantàstic, que arrenca enèrgic i salvatge amb "Thanks" i "Frontline", que té hits imparables com "That's New York" o "The Right Son" i moments de calma i tranquil·litat amb la balada "I Don't Love You Any More", i que acaba amb molta força amb cançons com "Take It Easy" i "Why Don't You Break My Heart Now".
El dimarts 26 de maig tocaran a la sala Apolo de Barcelona, amb Reigning Sound i The Disciplines, en el "Heart Of Gold Showcase", dins el festival Primavera Sound 2009. La cosa promet!

Aquí teniu un parell de vídeos:

Felón y su Mierdofón

Després de formar bandes com Hipohuracandados, Royal Canin, Ulan Bator Trio o Borbones, Fela Borbone va decidir tocar amb robots en comptes de fer-ho amb humans. Per això va fabricar el seu extraordinari Mierdofón i va presentar candidatura a Eurovisió amb la cançó "La alegría de cantar". Com era d'esperar, la seva proposta va ser vilment ignorada. Animat per aquest fet (o no), va decidir donar continuïtat al projecte, que va ser definitivament batejat com a Felón y su Mierdofón. Recentment ha publicat un EP amb el segell Alehop i ha fet aquest videoclip que, segons ens explica l'artista a YouTube, "se pasa la sincronía de la imagen y el sonido por un sitio muy famoso":



Val la pena fer una visita al myspace de Felón y su Mierdofón. També és molt recomanable una entrevista de Calzada News en què explica, per exemple, que "para ser roquero tienes que hacer rock o similar, y para ser artista puedes hacer lo que te salga del culo y al que no le guste es porque no sabe lo suficiente de arte."

Control

Dos anys ha tardat a estrenar-se a les pantalles de casa nostra aquest biopic d’Anton Corbjin sobre Ian Curtis: realment no s’entén que pel·lícules tan bones com aquesta rebin aquest tracte per part de les distribuïdores, de les sales o de qui en tingui la culpa.

Corbjin, fotògraf i realitzador de videoclips, s’ha basat en Touching from a distance, un llibre de Deborah Curtis, la vídua del cantant de Joy Division i també coproductora de la pel·lícula, per fer una admirable obra en blanc i negre, en què destaca l’excel·lent treball de fotografia.

Una altra de les virtuts de Control és que es tracta d’una pel·lícula poc sensacionalista, i sense cap voluntat de mitificar la figura de Curtis. Més que a analitzar la trajectòria musical del cantant de Joy Division, se centra en la vida emocional del personatge, que es mou marcada per l’amor per la seva dona, els sentiments de culpa que li provoca la relació amb la seva amant Annik Honoré, els atacs d’epilèpsia i els efectes de la medicació.

Per altra banda, en la recerca d’una certa autenticitat, els mateixos actors toquen i canten les cançons de Joy Division en diferents moments de la pel·lícula en què es veu la banda dalt d'un escenari. I se’n surten força bé!

I sempre és un plaer tornar a escoltar cançons tan grans com “She’s Lost Control”, “Love Will Tear Us Apart Again” “Transmission”, “Isolation” o “Atmosphere”.

"Final feliç"

Antònia Font s'han agafat un any sabàtic, però en Joan Miquel Oliver no para: acaba de publicar un nou disc, el meravellós Bombón mallorquín; comença una nova gira el 17 d'abril a l'Auditori de Girona (podeu consultar totes les dates i llocs al myspace de l'artista); i té un nou videoclip, un altre preciós videoclip: "Final feliç".



Ah: i amb aquest escrit, ja en portem 100! Visca!

Manel a Cardedeu

El Centre Cultural de Cardedeu, ple a vessar. Entrades exhaurides. Manel s'han convertit en tot un fenomen.

De teloners toquen uns mallorquins que es diuen Oliva Trencada. El que trenquen, però, a la primera cançó, és una corda de la guitarra. I no en porten de recanvi. Sort que en Roger Padilla, el guitarrista de Manel, els deixa la seva Telecaster.

Després dels mallorquins, Manel repassen, amb el públic a la butxaca, el seu primer disc, Els millors professors europeus. Comencen amb "Nit freda per ser abril", i el concert va pujant d'intensitat a mesura que comencen a caure "Els guapos són els raros", "El mar" o "Captatio benevolentiae". Per acabar, tot el teatre de Cardedeu fa cors a "En la que el Bernat se't troba". Si algú ha portat una màquina per mesurar els índexs de felicitat, haurà vist que són altíssims. Ovacionats, tornen per fer un primer bis en què toquen "Corrandes de la parella estable", i conviden el públic a improvisar un parell de versos dalt de l'escenari. Enmig del deliri col·lectiu, va sortint ara un, ara l'altre. Fins i tot un que canta "Ella va anar a Caldes de Malavella i jo a Caldes de Montbui, i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí". I, per acabar, una versió de la Shakira!

The Pains Of Being Pure At Heart, s/t

Disc del mes, març 2009

Són tres nois i una noia, són de Nova York i han debutat amb un disc que ens transporta als primers anys 90, un disc que respira efervescència indie, ple de reverb i de guitarres distorsionades. Un disc com els d'abans (deu cançons en menys de trenta-cinc minuts), lluny dels excessos a què ens ha portat el CD de 74 minuts. I quines deu cançons! Els mestres (Stone Roses, The Pastels, The Wedding Present, The Jesus & Mary Chain, Teenage Fanclub, My Bloody Valentine i companyia) poden estar orgullosos dels seus deixebles! Quines deu cançons! La meitat són singles claríssims: "Come Saturday", "Young Adult Friction", "This Love Is Fucking Right", "Everything With You" i "A Teenager In Love". Però és que el disc ja arrenca de primera amb "Contender". I "Stay Alive" és una cançó preciosa! I "The Tenure Itch" (a mi em sona molt a Stone Roses) no està gens malament! I "Gentle Sons" proporciona el perfecte epíleg de guitarres distorsionades que un disc com aquest ha de tenir! Quan aconsegueixi deixar d'escoltar-lo, el guardaré al costat del primer dels Stone Roses, del Bandwagonesque dels Teenage Fanclub i del Psychocandy dels The Jesus & Mary Chain. Potser, fins i tot, al cap dels anys l’arribaré a escoltar tantes vegades com tots aquells!