26.1.09

John Cheever, "Falconer"

"L'entrada principal a la presó de Falconer -l'única per als reclusos, les visites i el personal del centre- estava coronada per un escut que representava la Llibertat, la Justícia i, entre totes dues, el poder sobirà del govern. La Llibertat portava una còfia i una pica. El Govern era l'àliga federal, amb un branquilló d'olivera en una pota i un feix de fletxes de caça a l'altra. El símbol de la Justícia era el clàssic: una dona amb els ulls embenats, lleugerament eròtica amb les vestidures que se li arrapaven al cos i armada amb una espasa de botxí. El baix relleu era de bronze, però s'havia tornat negre, com l'antracita o l'ònix sense polir. Quants centenars d'homes devien haver passat per sota d'aquest emblema, l'últim que veien la majoria d'ells de l'esforç humà per interpretar amb símbols el misteri de l'empresonament. Centenars, milers, vora milions."

Així comença Falconer, la que diuen que és la novel·la més llegida i celebrada de John Cheever (1912-1982) i la primera que apareix traduïda al català. La publica Proa, que a finals de 2007 ja ens havia donat l'alegria d'editar els Contes del mateix autor. A Falconer Cheever ens explica una història que se situa en una presó de mala mort en què les persones deixen gairebé de ser persones. El protagonista és Ezekiel Farragut, un professor addicte a l'heroïna que compleix condemna per l'assassinat del seu germà. A mesura que l'acompanyarem en la seva vida a la presó, anirem coneixent fragments inconnexos del seu passat ("un cau de dimonis familiars tan asfixiant com la presó d'on malda per fugir", llegim a la contraportada). Si amb els Contes vam descobrir un mestre de la narrativa curta, amb Falconer se'ns revela un excel·lent novel·lista. A propòsit d'aquesta novel·la Saul Bellow va escriure: "Cheever és esplèndid. És brusc, és elegant, és pur. També és indispensable, si vols saber de debò què està passant en l'ànima humana dels Estats Units".

18.1.09

Manel - Els millors professors europeus

Disc del mes, desembre 2008-gener 2009

El primer cop que el vaig escoltar ja em va cridar molt l’atenció la cançó “Captatio benevolentiae” (i no m’havia pas fixat en el títol!), però el disc en el seu conjunt no em va acabar d’entrar, potser perquè amb les referències que m’havien donat jo m’esperava una altra cosa. La segona escolta la vaig fer al cap de quinze dies, i va ser aleshores quan el disc se’m va revelar amb tota la seva grandesa. Des de llavors l’he escoltat, exagerant només una mica, mil vegades, i ara estic en condicions d’afirmar que, des que vaig conèixer Antònia Font (i d’això ja fa uns quants anys!), cap grup català m’havia produït un impacte semblant (ni de lluny!), fins que han aparegut Manel. Els millors professors europeus comença de manera insuperable amb “En la que el Bernat se't troba”, arriba al seu clímax amb “Captatio benevolentiae” (“de vegades ens en sortim”: pocs versos expliquen amb tant encert els tràfecs dels homes en aquest món boig que ens supera per totes bandes) i acaba de manera èpica amb les “Corrandes de la parella estable”, que retrata els autèntics herois del segle XXI. Pel mig amaga perles com “Pla quinquennal”, “Els guapos són els raros”, “Dona estrangera” o “Al mar!”. Un disc deliciós i emocionant. Emocionant de veritat.

14.1.09

Chinarro & Barriga

Divendres passat. Anem amb l'Assumpta a Barcelona a veure el Sr. Chinarro, que toca a la sala 2 de l'Apolo. Arribem a Barcelona que encara no són les vuit. Ens acostem a l'Apolo per comprar les entrades, però encara està tancat. Obren portes a dos quarts de nou i els teloners comencen a les nou. Decidim buscar algun lloc per sopar una mica. Al final acabem al bar Barriga, al carrer de l'Om, a tocar de Nou de la Rambla, a cinc minuts de l'Apolo.

Després de sopar tornem a l'Apolo. Un quart de deu. Fem una mica de cua (poca cosa) i arribem a la guixeta. Entrades esgotades. Les últimes se les han endut la parella que anava davant nostre! Anem a buscar al cotxe i tornem cap a Malgrat, escoltant, masoquistes nosaltres, El mundo según, el penúltim disc, de moment, del Chinarro.

El viatge, però, no ha sigut en va. Hem descobert el bar Barriga! Un local molt curiós, on es menja bé (hummus amb pita, crema d'albergínies i coses així) i molt bé de preu! I la música, de primera! L'estona que hi vam estar van sonar "Nowhere To Run" de Martha Reeves And The Vandellas, "Paint It Black" dels Rollings Stones, "Surfin' Bird" dels Trashmen o "Liar Liar" de The Castaways.

A partir d'ara, ja sabrem on anar a fer una cervesa o a sopar abans d'anar a concerts (havent comprat l'entrada anticipada, of course!) a l'Apolo.

6.1.09

The Chanclettes - Gold, 15 anys de TúrmixPlayback

Divertídissims (o divertidíssimes) The Chanclettes! Amb l'espectacle Gold celebren els seus quinze anys als escenaris. I nosaltres que no els havíem vist fins ara! Hi ha coses que no s'expliquen... Perquè mira que ens van agradar! Quina festa! Una hora i mitja que passa volant, volant. Amb moments memorables com el del discurs d'en Macià o l'entrevista a la duquessa d'Alba. Quin tip de riure! I la selecció musical, encertadíssima! I quin vestuari! No us ho perdeu: a la sala Muntaner fins al 15 de febrer.

Un vídeo per anar fent boca:


1.1.09

Haruki Murakami, "After Dark"

L’última novel·la traduïda al català d’Haruki Murakami, After Dark, és una novel·la molt cinematogràfica.

D’entrada, ho és pels referents. El primer de tots, After Hours, en castellà titulada ¡Jo, qué noche!, de Martin Scorsese. Una pel·lícula que ens explicava les peripècies, en una sola nit, d’un noi que les circumstàncies portaven a un dels pitjors barris de Nova York. Murakami ret homenatge a la pel·lícula d’Scorsese en el títol de la novel·la, en el temps de la història (l’acció passa també en una nit) i en l’espai (també s’ubica en un barri marginal, en aquest cas d’una ciutat japonesa).

Els personatges, per altra banda, semblen extrets de les pel·lícules de Jim Jarmush o Hal Hartley: són individus solitaris, habitants de la nit, que busquen la seva identitat.

After Dark
és cinematogràfica també en el punt de vista narratiu. La novel·la comença així: “El que veiem és la imatge d’una ciutat. Observem el paisatge des del cel, a través de l’ull d’un ocell nocturn que vola molt amunt.” La ciutat vista des del cel, a través d’un ocell nocturn, em fa pensar en aquella ciutat vista també des de les altures pels àngels protagonistes d’El cielo sobre Berlín, de Wim Wenders. En el segon capítol el narrador adopta de forma explícita la disfressa d’una càmera: “Ens convertim en un sol punt de vista i l’observem [es refereix al personatge femení Eri Asai]. O potser hauríem de dir que l’espiem. El nostre punt de vista adopta la forma d’una càmera que sura en l’aire i que es pot moure lliurement per l’habitació”.

I, si la novel·la és molt cinematogràfica, ha de tenir la seva banda sonora. I la té. Murakami ens indica la música que acompanya cada escena: “La música que sona fluixa dins el local és ‘Go Away Little Girl’, de Percy Faith i la seva orquestra”, “Al restaurant sona ben fluix ‘April Fool’s’, de Burt Bacharach”, “De fons sona ‘More’, de Martin Denny”...

After Dark és una novel·la curta, amb prou feines cent setanta pàgines. Però no és una obra menor. I, si tantes vegades s’ha dit que un dels referents més importants en la literatura de Murakami és J. D. Salinger, jo poques vegades ho he vist tan clar com ara: la història de les germanes Asai té la bellesa i la sensibilitat de la dels germans Holden i Sally Caulfield d’El vigilant en el camp de sègol.