Uns quants discos d'aquest 2010

Abans que acabi l'any, volia fer justícia a uns quants discos que, encara no sé ben bé per què, no he arribat a ressenyar en aquest bloc, i que són dels que més m'han agradat i més he escoltat aquest 2010. A més, és clar, d'aquells que he destacat com a discos del més durant l'any, entre els quals hi ha autèntiques meravelles com Brothers, de The Black Keys, o Alegrías, de Howe Gelb & A Band of Gypsies.

The School, Loveless Unbeliever. L'àlbum de debut dels de Cardiff aplega les sis cançons dels seus dos primers singles ("All I Wanna Do", "Valentine", "Let it Slip" o la insuperable "I Want You Back") i n'ofereix set de noves. Precioses cançons de brillants melodies inspirades en el pop dels seixanta i en el millor pop escocès.

Los Planetas, Una òpera egipcia. Diuen que Los Planetas ara fan un disc bo, ara un de dolent. Com que l'anterior, La leyenda del espacio, era boníssim, ara tocava un de dolent. Doncs no ha estat així. Una òpera egipcia és una més que digna continuació del seu predecessor. Continua experimentant en la fusió del flamenc i el pop psiquedèlic, amb col·laboracions de luxe com les d'Ana Fernández-Villaverde (La Bien Querida), Antonio Arias (091, Lagartija Nick) o Enrique Morente, i amb grans cançons com "La llave de oro", "No sé cómo te atreves" o "Romance de Juan de Osuna".

Belle & Sebastian, Write About Love. He llegit en algun lloc que només per "I Want the World to Stop" ja paga la pena aquest disc. Certament, és un tros de cançó, però trobo que en el disc n'hi ha unes quantes més que també estan la mar de bé. Per exemple, la que obre el disc, "I Didn't See It Coming", o la que li dóna el títol, "Write About Love". Catorze anys després d'If You're Feeling Sinister, vuit anys després que Isobell Campbell deixés el grup, Belle & Sebastian continuen fent bons discos.

Mishima, Ordre i aventura. Amb el seu tercer disc cantat en català, el grup de David Carabén i companyia se situen en primeríssima fila de la música pop feta a casa nostra i ens deixen unes quantes cançons més d'antologia: "Tot torna a començar", "Només era una part de tu", "Tornaràs a tremolar", "Guspira, estel o carícia"...

Beach House, Teen Dream. No ha sigut disc del mes, potser perquè la distinció li va petita: li escauria més la de disc de l'any. Teen Dream és un disc que et transporta, que et fa somiar. Com el disc dels Fleet Foxes l'any passat. "Norway", "Take Care" o "Used To Be" són cançons meravelloses, però és que tot el disc és extraordinari, de cap a peus.

Per acabar, només volia afegir que aquests últims dies del 2010 estic escoltant força els nous àlbums de The Jim Jones Revue, Burning Your House Down, i d'Imelda May, Mayhem. Tots dos, ara mateix, em semblen boníssims. Ja em vagarà de parlar-ne amb més deteniment...