Que quedi clar: vaig anar a veure en John Cale per la meva profunda admiració per l'obra de The Velvet Undergound, la banda que a mitjans dels anys 60 John Cale va formar amb Lou Reed, Sterling Morrison i Maureen Tucker. Havia vist en Lou Reed en directe l'any 92, al Palau de la Música, però no havia vist mai en John Cale dalt d'un escenari. He de dir també que, amb els anys, m'he fet un tip d'escoltar els discos de la Velvet, però que en comparació he escoltat molt poc els àlbums de Lou Reed i de John Cale en solitari. De fet, en la meva col·lecció de discos només n'hi ha dos d'en Cale: el genial Paris 1919 (1973) i el doble cd Seducing Down The Door (1994), una antologia de l'obra del músic gal·lès que comprèn el període que va dels anys 1970 al 1990. Ahir anava al concert, doncs, amb la il·lusió d'escoltar potser "Venus in Furs" o "Waiting for the Man", potser "Andalucia" o "Hanky Panky Nohow", o potser aquella versió del "Pablo Picasso" de Jonathan Richman que ja forma part del repertori clàssic de Cale.
La realitat va ser tota una altra. Cale va basar el concert en el seu material més nou ("a new song" van ser les paraules que més va repetir en les petites pauses del concert). Així, va interpretar cançons com "Catastrofuk", "Whaddya Mean By That?", "Cry", "Hey Ray", "Praetorian Underground" o "Perfection", algunes de les quals trobem en els seu recent EP Extra Playful, combinades amb alguna incursió puntual al passat ("Captain Hook" o "Satellite Walk"). Això sí, Cale va estar excel·lentment acompanyat dalt de l'escenari: Dustin Boyer a la guitarra, Michael Jerome a la bateria i Joey Maramba al baix. Junts ens van oferir un recital de gran volada.
Al final, però, em va quedar un regust agredolç. Just en acabar el concert, vaig tenir l'oportunitat de donar un cop d'ull al tracklist que Cale tenia al costat del seu teclat electrònic, un tracklist que el roadie no va permetre que m'endugués de record. Hi havia previst uns bisos amb quatre o cinc cançons, una de les quals apareixia com a "Pablo" ("Pablo Picasso", amb tota seguretat). Però no hi va haver bisos! Que potser el públic de Barcelona no vam estar a l'altura de les circumstàncies?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada