El mes passat els Alabama Shakes, ara Lee Fields... Sí: últimament estic escoltant molta música soul. De fet, ja fa tres o quatre estius que el disc que més sona a casa meva és What's Going On de Marvin Gaye (tot i que últimament Let's Get It On li fa la competència). I al darrera de Marvin Gaye han anat venint Sharon Jones, Al Green, JC Brooks & The Uptown Sound, Doris Duke, Amy Winehouse i molts altres.
Un reportatge sobre Sharon Jones i el segell Daptone Records publicat al número 290 de la revista Ruta 66 (febrer 2012) em va portar a escoltar per primera vegada els discos de Lee Fields i a saber quatre coses de la trajectòria d'aquest soulman de Carolina del Nord. Influït per artistes com James Brown, The Temptations o Otis Redding, va començar la seva carrera musical a finals dels anys 60 col·laborant en bandes com Kool and The Gang, Sammy Gordon and the Hip-Huggers o Little Royal. Durant els anys setanta va gravar com a solista uns quants singles i l'àlbum Let's Talk It Over, que no van tenir èxit comercial. La influència de James Brown era tan evident que Fields era anomenat "Little J.B.". Durant els anys 80 va desaparèixer de l'escena, i no se'n va saber res més fins que a finals dels noranta va ser redescobert pel segell Desco, que li va publicar l'àlbum Let's Get a Groove On (1999). Però va ser el segell Truth & Soul qui, el 2004, va ajuntar Lee Fields amb una colla d'excel·lents músics per gravar un disc de soul de primer nivell. Així van néixer The Expressions, amb qui Fields ha gravat discos extraordinaris, com My World (2010) o Faithful Man (2012).
Sona, gloriós, el vinil de Faithful Man en el meu tocadiscos mentre escric aquestes ratlles. Un disc que sona a clàssic. Pel que fa a les lletres, "My World era un àlbum més polític i Faithful Man és més humà", diu Fields en una entrevista també a Ruta 66, en aquest cas en el número 294, d'aquest mes de juny. Explica també que "en aquest disc hem intentat anar encara més enllà de l'emoció i centrar-nos en les relacions humanes (...) Ens interessava saber com es comporta l'ésser humà en situacions estranyes, fins i tot difícils."
El disc comença amb una cançó extraordinària, "Faithful Man", una balada que parla sobre la temptació ("I've always been a faithful man / Til you came along (...) / Don't you know if you play the game / Things will never be the same"). Segueix una altra gran cançó, "I Still Got It", que tracta sobre la confiança en un mateix en una situació extrema, quan ho has perdut tot. No baixa el llistó a "You're The Kind Of Girl", una cançó dedicada a la dona, amb un recitat al mig a l'estil Marvin Gaye. A "Still Hanging On" baixa el tempo i la veu de Lee Fields assoleix cotes de gran expressivitat. La cara a finalitza amb un deliciós instrumental, de títol molt apropiat: "Intermission".
La cara b comença, com la primera, amb una preciosa balada, "Wish You Were Here" (res a veure amb el tema homònim de Pink Floyd), que parla del sentiment de voler recuperar aquella persona estimada que has perdut ("I wait a hundred years / I cry a milion tears / Til you're back"). Després d'una altra bona cançó, "Who Do You Love", trobem una versió de "Moonlight Mile", una cançó dels Rolling Stones, del seu àlbum Sticky Fingers (1971); es diu que és una de les balades més infravalorades del repertori de Jagger, Richards i companyia, i Fields la porta al seu terreny de manera magistral. Segueix "It's All Over (But The Crying)", amb l'artista pletòric cantant "My money is spent / My heart is broke / The life we're living baby / Has become a joke", i arribem al final amb una de les millors composicions del disc, "Walk On Thru That Door", un compendi de totes les virtuts del disc: un cantant en estat de gràcia, unes guitarres funky realment evocadores, uns arranjaments de piano, corda i vents extraordinaris... I amb l'ombra de Marvin Gaye, que sempre és allargada.
Dimarts a les 9 del vespre actua a Barcelona, a la [2] d'Apolo. L'esperem amb moltíssimes ganes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada