Altres discos del 2012

Un altre any s'acaba, i una vegada més tinc la sensació que hi ha un bon grapat de bons discos que han tingut molt poca presència (o gens) en aquest bloc. El que trobareu a continuació no és ben bé la meva llista dels millors discos del 2012. Molts dels meus preferits han anat desfilant per la secció del disc del mes: Temple Beautiful de Chuck Prophet (el millor disc de l'any?), Faithful Man de Lee Fields, Researching The Blues de Redd Kross o Leaving Atlanta de Gentleman Jesse. Ara es tracta, doncs, de fer justícia a aquells altres discos publicats el 2012 que també haurien pogut ser disc del mes de L'home cactus. Són aquests:

Allah-Las, Allah-Las

La banda psiquedèlica del moment. Es van formar a Los Angeles el 2008, però fins l'any passat no van publicar el seu primer single. Aquest 2012 ens han sorprès agradablement amb aquest àlbum de debut. Dotze cançons en què invoquen l'esperit dels grans clàssics dels seixanta (The Byrds, Love, The Animals o The Rolling Stones) i en surten molt ben parats.

Antònia Font, Vostè és aquí

Hi ha artistes que fan exactament el que els surt dels pebrots. Joan Miquel Oliver és un d'ells: després de l'èxit aconseguit amb Lamparetes (2011), es despenja amb un disc de quaranta cançons (si és que se'n poden dir així). Dos mesos després de la seva publicació, em continua sorprenent a cada nova escolta.

Band Of Horses, Mirage Rock

Entre l'indie-rock i el nou rock americà: les cançons d'aquest disc em fan pensar unes en Built To Spill i altres en els Jayhawks. Mirage Rock és el quart àlbum d'aquest grup de Seattle, i és el primer que m'enganxa de veritat: potser és que una cançó com "Knock Knock" (la que obre el disc) no et deixa altre remei que escoltar-te'l amb interès.



La Bien Querida, Ceremonia

Sorprenent gir electrònic en el tercer disc de La Bien Querida. Les melodies i l'estil de les lletres d'Ana Fernández-Villaverde no han variat respecte als anteriors Romancero (2009) i Fiesta (2011), però David Rodríguez s'ha encarregat de substituir el baix i la bateria per màquines. L'esperit de New Order, Giorgio Moroder o el krautrock plana per damunt de les deu cançons del disc.

The Biters, It's All Chewed Up Ok?

Els d'Atlanta recullen en un sol disc les cinc cançons d'It's Ok to Like Biters (2010) i les set d'All Chewed Up (2011). En total, dotze cançons del millor rock and roll, en què es conjuguen l'energia i l'actitud del rock de garatge amb les melodies i les guitarres del power-pop. Destaquen "Hold On", "Rock'n'Roll Loser" o la irresistible "Born To Cry" que obre el disc.

Grupo de Expertos Solynieve, El eje de la tierra

Segon disc d'aquest projecte paral·lel de Jota (Los Planetas), després d'Alegato meridional (2006). Una bona col·lecció de cançons d'aires folk i guitarres acústiques (i elèctriques) entre les quals destaquen "Dime", "La nueva reconquista de Graná" o la genial "¿Por qué no te largas de aquí?", en què, amb una fina ironia i una certa ambigüitat, es fonen la denúncia social amb unes precioses tornades que sembla que tractin el desamor.

Norah Jones, Little Broken Hearts

Cinquè disc d'aquesta actriu i cantant d'èxit, filla del recentment desaparegut Ravi Shankar. Aquesta vegada compta amb la producció de Danger Mouse, responsable, entre d'altres, dels últims àlbums de The Black Keys. El resultat és un disc misteriós i suggerent, ideal per escoltar aquestes nits d'hivern a la llum d'unes espelmes.

Los Mambo Jambo, Los Mambo Jambo

Nou cançons que recullen el gran moment de Dani Nel·lo, Mario Cobo, Ivan Kovacevic i Anton Jarl. Quatre músics extraordinaris que saben destil·lar l'essència de la millor música instrumental a base d'un explosiu combinat de swing, rock and roll i rhythm & blues. Irresistibles dalt d'un escenari, també se'ls pot gaudir des del sofà de casa gràcies a cançons com "Work Song" o "La rubia de la curva".

Mujeres, Soft Gems

Els barcelonins Mujeres han passat amb nota la prova del segon àlbum. Amb la producció de Cristian Pallejà (Nisei, Fred i Son) han donat forma a un excel·lent disc de sixties rock sota la influència de Los Saicos, The Velvet Underground o els Black Lips, amb cançons per fer reviure un mort ("Soft Gems pt.1", "Salvaje", "Heat and Shame") i alguna altra en què es posen tendres, sense perdre intensitat ("I'm Over With You").

The Omens, Fuzz Fades And Escapades. 

El millor disc de rock de garatge d'aquest 2012. The Omens són una banda nord-americana, de Denver, i aquest és el seu tercer elapé, publicat pel segell alemany Soundflat Records. Un disc intens, de rock primitiu i psiquedèlic, amb guitarres salvatges i molt de fuzz. I bones cançons: "Downtown", "On Your Mind", "Piece Of My Heart"...

The Raveonettes, Observator

Sune Rose Wagner i Sharin Foo l'han tornat a encertar amb el seu sisè elapé. I això que no fan dos discos iguals: després d'una col·lecció de hits irresistibles (In and Out of Control, 2009), van fer un àlbum estrany i inquietant (Raven in the Grave, 2011), i a Observator aposten per la placidesa i la nostàlgia (dominen els migs temps i les balades), però acceleren a la recta final amb "Downtown" i "Till The End".

The See See, Fountayne Mountain

Més psiquedèlia de la bona. En aquest cas, els londinencs The See See es mouen entre la influència de bandes clàssiques dels seixanta com Strawberry Alarm Clock, The Standells, The Seeds o 13th Floor Elevators i del so Madchester (precursor del britpop dels 90) de grups com The Stone Roses o Inspiral Carpets. En el seu segon àlbum ens deixen bones cançons com "Automobile", "Fix Me Up" o "Three More Days".

Spiritualized, Sweet Heart Sweet Light

La banda liderada per Jason Pierce (Spacemen 3) ha facturat el seu millor disc des d'aquell exitós i ja llunyà Ladies and Gentlemen We Are Floating in Space (1997). Pierce escriu sobre l'amor, el dolor i la mort, ens regala cançons enormes com "Hey Jane" o "Little Girl" i compon amb la seva filla Poppy, d'onze anys, l'última cançó del disc, "So Long You Pretty Thing".

Los Straitjackets, Jet Set

Ja són gairebé quinze els anys que Los Straitjackets porten fent rock instrumental amb les seves guitarres Fender i les màscares mexicanes de lluita lliure. Després de gairebé una vintena d'àlbums, a Jet Set demostren que la fórmula no està, en absolut, esgotada: temes com "Crime Scene", "Yeah Yeah Yeah" o "Aerostar" ho certifiquen. Tot i el títol de la tercera cançó ("New Siberia"), Jet Set és un disc més estiuenc que no pas hivernal.

Dan Stuart, The Deliverance Of Marlowe Billings

Després d'un divorci traumàtic, Marlowe Billings (àlter ego del mateix Stuart?) escapa del psiquiàtric i se'n va a Mèxic amb la intenció de suïcidar-se. Allí, però, recupera les ganes de viure. Aquesta és la història que ens explica aquest extraordinari disc de l'exGreen On Red, ple d'enormes cançons com "Gonna Change", "Gap toothed girl" o "What Can I Say?", algunes de les quals porten l'essència del millor Lou Reed (el dels anys de la Velvet, és clar).

Neil Young, Psychedelic Pill

Un altre que fa el que li rota. A qui se li pot acudir de començar un disc amb una cançó de més de vint-i-set minuts? Al senyor Neil Young! La cançó en qüestió es diu "Driftin' Back" i és la carta de presentació d'aquest Psychedelic Pill, el segon àlbum que Young, acompanyat una altra vegada dels seus Crazy Horse, ha publicat aquest 2012 (l'altre és Americana, un disc de versions), i que dóna fe d'un artista en plena forma.

Paul Auster, "Vaig creure que el meu pare era Déu"

"Un diumenge al matí, mentre caminava per Stanton Street, vaig veure un pollastre que anava uns quants metres davant meu. Com que jo caminava més de pressa que ell, m'hi vaig anar acostant. Abans d'arribar a la Divuitena Avinguda, ja el tenia a tocar. Quan vam ser a la Divuitena, el pollastre va girar en direcció sud. A la quarta casa, va enfilar el camí que duia fins a la porta, va pujar les escales fent saltirons i va picar al cancell de ferro amb el bec. Al cap d'un moment la porta es va obrir i el pollastre va entrar." 

Linda Elegant 

Portland, Oregon 

Fa temps que estic una mica desconnectat de les noves publicacions de Paul Auster. En el seu moment, em van encantar novel·les com El Palau de la Lluna (1989), La nit de l'oracle (2004) o Bogeries de Brooklyn (2005). Després, però, els títols que va publicar entre el 2006 i el 2009 em van decebre força: Viatges per l'Scriptorium, Un home a les fosques i Invisible. I els últims, Sunset Park (2010) i Diari d'hivern (2012), ja no els he llegit. Potser els hauré de donar una oportunitat... Mentrestant, però, el que sí que he fet és rescatar un llibre que es va publicar en la seva traducció al català l'any 2002. Un llibre que neix d'una experiència radiofònica: cap a finals del 1999, Auster va anunciar als oients de Weekend All Things Considered, de la National Public Radio, que buscava històries per ser llegides en aquest programa de ràdio. Històries curtes, "històries reals que semblessin fictícies". Així va néixer el que Auster va anomenar el "National Story Project": més de quatre mil col·laboracions d'entre les quals l'escriptor triava les millors per ser emeses.

I ben aviat Auster va sentir la necessitat de recollir en un llibre aquestes històries. D'aquí va sorgir Vaig creure que el meu pare era Déu, subtitulat "Relats verídics de la vida americana". Són més de cinc-centes pàgines en què els 179 relats aplegats s'organitzen per temes: "Animals", "Objectes", "Famílies", "Disbarats", "Desconeguts", "Guerra", "Amor", "Mort", "Somnis" i "Pensaments". El que encapçala aquest escrit, "El pollastre", és simplement el primer d'aquests relats (i el més curt, la qual cosa m'ha permès reproduir-lo sencer). "La majoria de les històries són inoblidables", escriu Auster a la introducció, "fins i tot després d'haver-les llegit totes 179, continuen fent-nos companyia i de tant en tant, les recordem, de la mateixa manera com recordem una paràbola aguda o un bon acudit. Les imatges són clares, denses i, tanmateix, ingràvides. I cadascuna és prou petita per cabre'ns a la butxaca. Com les fotos de la família que sempre portem al damunt."

Bon Nadal amb The Primitives!

La gent d'Elefant Records ens feliciten les festes amb el disc A Christmas Gift For You, que aplega setze cançons de tema nadalenc de diversos grups que treballen habitualment amb aquest segell discogràfic: La Casa Azul, Single, The School, BMX Bandits, Fitness Forever, etc. La nostra preferida és aquesta: "You Trashed My Christmas", de The Primitives. Bones festes! 

Antònia Font, "Per jo i tots els ciclistes": el videoclip!

Últimament ens estem fent un tip d'escriure sobre els Antònia Font. I és que els mallorquins ens estan donant bons motius per fer-ho. Primer va ser una cançó com avanç de Vostè és aquí, després va ser la publicació del disc, i ara el videoclip "Per jo i tots els ciclistes".

D'aquest nou videoclip se n'ha encarregat una altra vegada la productora mallorquina Rulot TV, que ja va fer un gran treball amb "Calgary' 88". En aquesta ocasió l'han creat amb les il·lustracions d'Alba Plaza, que prenen com a referència les animacions de The Monthy Python Flying Circus. "Una peça audiovisual plena de referències a la cultura pop, entranyables picades d’ullet i l’encant de la bona artesania", llegim a la pàgina web del grup. L'han tornat a encertar!

Nou disc dels Brighton 64!

Vint-i-cinc anys després del seu anterior elapé, El problema es la edad (de fet, l'únic àlbum complet de la seva primera època), Brighton 64 acaben de publicar un nou disc. És un disc esperat: aquest estiu, tant al PopArb com al Montjuïc de Nit, van anunciar que havien estat enregistrant noves cançons als estudis Ultramarinos Costa Brava i fins i tot en van tocar tres. I ja el tenim aquí. És una sensació estranya i excitant escoltar cançons noves d'aquesta banda que tantes alegries ens va donar als anys 80 amb cançons com "El mejor cocktail", "Palabras con sabor", "La casa de la bomba" o "Ojos, botellas y traiciones". El nou disc es diu Esta vez va en serio (esperem que sigui així!) i el publica el segell BCore, en cd i vinil. I la veritat és que pinta molt bé. En una primera escolta m'han cridat especialment l'atenció cançons com "Solo hasta el final", "Tu colección de discos raros" o les dues que canten en català, "Quan baixis de l'avió" i "Notes al marge". M'han agradat també el so Farfisa del teclat de "Soy un tanto antiguo (y creo en el amor)", l'aire psiquedèlic de "La noche sujeta mis pies" i la versió del "Just Can't Go To Sleep" dels Kinks, adaptada al castellà i rebatejada "No puedo ir a dormir". Podeu escoltar el disc a Spotify. Jo ja em deleixo per una còpia en vinil!

Edmund de Waal, "La llebre amb ulls d'ambre"

Edmund de Waal és un ceramista anglès. Les seves obres han estat exposades en importants museus, i és professor de ceràmica a la Universitat de Westminster.

Fa uns anys, De Waal va rebre en herència una col·lecció de dos-cents seixanta-quatre netsukes. "Una col·lecció molt gran d'objectes molt petits": els netsukes són petites escultures d'origen japonès, principalment d'ivori o de fusta, l'origen de les quals es remunta al segle XVII.

De Waal coneixia bé aquesta col·lecció de netsukes: els havia vist i admirat a casa del seu oncle Iggie, a Tòquio:

"Després de dinar, obria les portes corredisses de la llarga vitrina que ocupava bona part d'una paret de la sala d'estar i en treia els netsukes, d'un en un. La llebre amb els ulls d'ambre. El noi amb l'espasa de samurai i el casc. Un tigre, que era tot espatlles i potes, que es girava grunyint. Me'n passava un i el contemplàvem, i després el tornava a posar amb compte entre les dotzenes d'animals i de figures als prestatges de vidre (...) -¿T'he explicat -em deia- com ens els estimàvem de petits? ¿I que un cosí de París els va regalar a la meva mare i al meu pare? ¿T'he explicat la història de la butxaca de l'Anna?"

I en el moment en què aquests curiosos objectes han arribat a les seves mans, De Waal sent la necessitat "de desentranyar la seva història", de saber la relació que hi ha hagut entre els netsukes i el lloc on han estat, de conèixer cada sala on han viscut, de saber sobre els seus propietaris, de conèixer de què han estat testimonis.

Així, De Waal ens acaba explicant la història de la seva família, els Ephrussi, uns rics comerciants i financers jueus que, procedents d'Odessa, a l'antic imperi Rus, es van escampar per Europa. I, de passada, ens explica la història d'Europa dels segles XIX i XX: el caliu artístic de París a finals del XIX, amb els impressionistes, Proust i els primers dies de l'interès per l'art japonès; l'antisemitisme; l'esclat de la Gran Guerra i la liquidació de l'imperi Austrohongarès; l'ascens del nazisme i la Segona Guerra Mundial, amb episodis com la Kristallnacht, "la Nit dels vidres trencats", a Viena. I De Waal ens parla també del Japó de després de la Segona Guerra Mundial, un país destruït i en reconstrucció on es va instal·lar el seu oncle Iggie i on ell mateix, unes dècades després, ha passat algunes temporades.

Llegim a la contraportada que La llebre amb ulls d'ambre és "un text evocatiu i de gran bellesa que comença amb una petita llebre d'uls d'ambre (...) i acaba, com tot autèntic viatge, amb el descobriment d'un mateix". Un llibre molt recomanable!