29.2.12

Chuck Prophet, "Temple Beautiful"

Disc del mes, febrer 2012

Havia llegit alguna cosa sobre Chuck Prophet, i també sobre Green On Red, la banda en què havia militat durant la dècada dels vuitanta. Però he de reconèixer que no havia escoltat els seus discos. Es pot dir que vaig començar a descobrir aquest cantant i guitarrista gràcies al concert que Chuck Prophet & The Spanish Bombs van fer a Barcelona, a la sala Music Hall, el juliol passat, interpretant tot sencer el London Calling de The Clash.

Si una cosa em transmetre Prophet en aquell concert va ser el seu amor, la seva passió del rock. I això m'ha portat a interessar-me pel seu nou disc en solitari, Temple Beautiful, publicat per Yep Roc Records. Un disc que gravita al voltant de la ciutat de San Francisco: Temple Beautiful va ser una sinagoga d'aquesta ciutat que més tard es va convertir en un club de punk-rock.

Temple Beautiful comença de forma gairebé increïble amb "Play That Song Again" (amb una tornada irresistible), "Castro Halloween" (tota una lliçó de power-pop en poc més de quatre minuts) i "Temple Beautiful" (un rock & roll clàssic interpretat en clau de punk amb la col·laboració de Roy Loney de The Flamin' Groovies). Però no s'acaben aquí les gràcies del disc. Tot seguit vénen una deliciosa balada, "Museum Of Broken Hearts", amb els teclats i els arranjaments de corda com a protagonistes, i un mig temps vigorós i exultant, "Willie Mays Is Up At Bat". Arribat a aquest punt, estic totalment rendit a aquest disc extraordinari que es manté a un nivell envejable fins arribar a l'última cançó, "Emperor Norton in the Last Year of His Life (1880)", passant pel rock amb múscul de "Who Shot John", la juganera "Little Girl, Little Boy", que Prophet canta a duo amb la seva dona, Stephanie Finch, o una "White Night, Big City" d'aires new wave.

En definitiva, crec que no cometré cap sacrilegi si deso la meva còpia de Temple Beautiful al costat de la de London Calling.



21.2.12

Mishima: "L'última ressaca"

Des d'avui es pot escoltar i comprar en format digital "L'última ressaca", una de les cançons que formaran part del que serà el nou album -el sisè- de Mishima, L'amor feliç, que es posarà a la venda el 27 de març. "L'última ressaca" ve a ser, doncs, un tastet del nou disc. Un tastet que em deixa amb sensacions contraposades: d'una banda, em sembla que és una bona cançó a nivell musical, a l'altura de les millors del grup; d'altra banda, trobo que, pel que fa a lletra, és de les més fluixes de Mishima. Tot i així, continuo esperant amb molt interès L'amor feliç!


18.2.12

Aloe Blacc: versions de 24 quirats

És realment una meravella, per treure's el barret -qui en porti-, el que fa Aloe Blacc, un dels capdavanters de la nova escena soul nord-americana, amb aquests dos clàssics aparentment tan allunyats l'un de l'altre: "Femme fatale" de The Velvet Underground i "Billy Jean" de Michael Jackson. De matrícula d'honor!



11.2.12

Marta Rojals, "Primavera, estiu, etcètera"

"Em calço les botes d'una estirada, engrapo l'abric de la cadira i ell se'n va a les prestatgeries i sento que va fotent cedés per terra, i jo tanco la porta, i rasca, i es queda mig oberta però no arriba prou llum i no veig per on baixo, i quan arribo al replà del menjador sento com un tro, un tro que retruny per tota la casa i que és el batec impacient d'un baix que crida una guitarra, i la guitarra es desperta metàl·lica i rabiosa i incita uns tambors, i la pulsió dels tambors i de les guitarres creix i creix i fa tombar les parets i després s'aplana perquè entrin els acords hipnòtics del baix, aquells acords, i ja neix la melodia de l'orgue, aquella melodia, i la lletra irromp galvànica i quan ja només són els tambors i el baix i l'orgue i la veu, les cames em cedeixen com si me les haguessin segat i caic plegada al replà, i sobre l'abric desmaiat m'encego i m'eixordo i m'esgarrapo el crani: Apaga això!!! Apaga això!!! Apaga-ho!!! Que ho apaguis!!! M'han segat les cames i no puc fugir. I per damunt del terratrèmol, per damunt de la veu ultratòmbica de l'Ian Curtis, per damunt de tot el meu món que es desploma escales avall, els crits del Bernat exploten al pou de l'escala..."


La veritat: Rojals se situa en les primeres posicions del meu rànquing dels millors moments de la literatura pop amb aquest fragment (i que no és un fragment qualsevol: és el clímax de la novel·la!) en què invoca els Joy Division i el seu inefable (o això em pensava jo fins ara) "Love Will Tear Us Apart". Però no ens enganyem: Primavera, estiu, etcètera és molt més que una banda sonora excepcional (amb The Smiths i Antònia Font com a d'altres artistes destacats). És un monument a la llengua, concretament al català de la Ribera d'Ebre. És una novel·la perfectament construïda que reivindica el món rural i que conjura amb nostàlgia el temps de la infantesa i de l'adolescència. Una novel·la amb uns personatges que tenen gràcia i consistència (l'Èlia -la protagonista-, el pare, la tia Glòria, el Bernat de cal Trau). Amb uns diàlegs que flueixen amb naturalitat i que assoleixen la sublimitat en molts moments (el diàleg entre l'Èlia i la seva tia Fina del capítol 17 em va fer vessar alguna llàgrima i petar-me de riure alhora).  Primavera, estiu, etcètera ha estat per a mi una novel·la d'efecte entusiasmant: des que vaig començar a llegir-la i fins ara mateix, no m'he pogut estar d'elogiar-la i de recomanar-la als de casa, als amics i als companys de feina. I sembla que el mateix efecte ha tingut en molts altres lectors: el llibre es va publicar el gener del 2011 i el novembre ja arribava a la cinquena edició! "Marta Rojals, un èxit de bit a orella", titulava Assumpció Maresma un reportatge a Vilaweb (del mes de maig passat, amb entrevista a l'autora inclosa), referint-se al fet que l'èxit de la novel·la s'ha fet al ciberespai. Un èxit ben merescut!

8.2.12

Broncho, "Try Me Out Sometime"

Des de l'estat d'Oklahoma, Broncho es declaren simpatitzants de la filosofia del "do it yourself" i de bandes com The Replacements, Iggy and The Stooges o Ramones. Van debutar en directe el gener del 2010 i l'octubre de l'any passat van publicar el seu primer àlbum, l'estimulant Can’t Get Past the Lips. Un disc de vint minuts de durada: en total són deu cançons, i només una passa dels dos minuts i mig. La cançó en qüestió és "Try Me Out Sometimes", un single irresistible. Punk-rock-garatge de primera! Aquí en teniu el videoclip:


4.2.12

Art Spiegelman, "Maus"

"El cert és que Maus és un llibre que no es pot deixar, ni tan sols per anar a dormir. Quan dos dels ratolins parlen d'amor, et commouen; quan sofreixen, plores. A poc a poc, a través d'aquest petit conte que inclou patiment, humor i les proves de la vida diària, quedes captivat pel llenguatge d'aquesta vella família de l'est d'Europa, i atrapat pel seu ritme gradual i hipnòtic. I quan acabes Maus et sents infeliç d'haver abandonat aquest món màgic".

Diuen que en el camp del còmic hi ha un abans i un després de Maus, aquesta novel·la gràfica que va ser guardonada amb el Premi Pulitzer l'any 1992. Maus ha captivat milers de lectors d'arreu del món. Podeu llegir-ne arreu tot de comentaris elogiosos, com el que he reproduït a l'inici d'aquesta ressenya, d'Umberto Eco (llegint les seves paraules, no sembla que Maus sigui el relat d'un jueu polonès supervivent dels camps d'extermini nazis. I ben cert que ho és). 

Després de llegir el llibre, només puc dir que tots els elogis que n'he llegit o n'he escoltat encara són pocs. Maus és una obra extraordinària, de gran valor literari, gràfic i històric, que hauria de ser lectura obligatòria a tots els instituts (caldria fer-ne, però, una edició més senzilla i assequible, és clar). Des de l'any 2003 n'hi ha una traducció catalana, a càrrec de l'editorial mallorquina Inrevés Edicions, que ja va per la cinquena edició. Un èxit ben merescut.