Sherman Alexie, "Danses de guerra"

He de reconèixer que al començament el llibre em va desconcertar. Pensava: es tracta d'un indi americà que es creu que fa molta gràcia per ser un indi americà que escriu? "Jo sóc membre censat de la tribu d'indis spokane. Ah, no: no faig pinta d'indi, no, o com a mínim no tinc els trets físics típics dels indis. Hi ha gent que dóna per fet que tinc sang italiana o espanyola, o de l'Orient Mitjà. Però gairebé tothom es pensa que sóc un d'aquells blancs que es posen morenos de seguida", llegim en el primer relat del llibre, "Violació de domicili". A mesura que avança el llibre, però, aquesta ombra de dubte es va esvaint.

Danses de guerra combina poemes, relats breus i relats llargs. És en aquests últims, considero, que resideix el valor d'aquest llibre. "El fill del senador" suposa, en aquest sentit, un primer toc d'atenció. Però les veritables perles són "La balada de Paul Malgrattot" i "Sal". El primer d'aquests dos relats ens parla d'unes trobades casuals entre un home i una dona en diferents aeroports nord-americans. Al final l'home acaba en una sala d'interrogatoris de la policia, s'entén que per haver assetjat la dona: "En Paul va decidir que potser el millor que podia fer era callar i no intentar explicar-se més. No. Valia més cantar. Això mateix: trobaria la cançó ideal per a aquella situació i la cantaria." I la cançó que en Paul decideix que ha de cantar ("ho va veure amb una claredat encoratjadora") és "What's Going On", de Marvin Gaye. "Així doncs, primer va començar taral·lejant, per entonar la veu, i tot seguit va arrencar amb la lletra... cantussant-la, però, perquè no se'n recordava ben bé; però així que va arribar a la tornada el Paul s'hi va posar a plens pulmons (...). El Paul sabia que no era pas boig. Només és que estava trist, molt trist. I amb aquella cançó només volia trobar la manera de desempallegar-se de tanta tristor."

Finalment, "Sal", explica la història d'un estudiant de divuit anys que està fent pràctiques en un diari i que, de sobte, es troba que ha de fer-se càrrec de la secció de necrològiques: "Vaig escriure la necrològica de la redactora de necrològiques. Es deia Lois Andrews. Càncer de pit. Només tenia quaranta-cinc anys." Així comença el conte. Un conte punyent i antològic, perfecte per cloure aquest curiós i sorprenent volum.