16.9.13

Alan Bennett, "Indecències"

"-M'imagino... -va dir el senyor Forbes. 
-Què t'imagines?
-M'imagino que... s'ho deuen haver muntat.
-Perdona, què dius?
-Que s'ho han fet. Que se l'ha beneficiada.
Hi va haver un silenci dolorós. Era un camp de batalla antic... Com en deia ella, com en deia ell i si a ell se li permetia dir-ne de cap manera.
-Suposo que deus voler dir "fer l'amor". Perquè jo m'estimo més no pensar-hi.
-Ella segurament -va dir el senyor Forbes, encès pel fragor de la batalla-, deu ser una mica pendó.
-Pendó? Edward. Quan aprendràs que hi ha certes expressions que no pots fer servir?
-He sentit com la feia servir en Graham.
-En Graham és diferent. En Graham és jove, atractiu i condueix un cotxe esportiu. Té una vida descapotable i una manera de parlar que hi fa joc. Ell pot dir "tio" i "potra" i "a tope", totes les coses que diuen els joves. Tu no pots. L'altre dia et vaig sentir dir "tetes" a casa dels Maynard. Ets massa vell per dir "tetes"."

És un fragment de "L'empara de la senyora Forbes", el segon dels dos relats que formen Indecències, l'últim llibre d'Alan Bennett traduït al català, subtitulat "Dues històries indecoroses". "L'empara de la senyora Forbes" és una història d'embolics sexuals dins una família que no s'assembla gens a allò que aparenta. Bennett és implacable a l'hora de retratar els personatges i la seva hipocresia. I les dues frases finals del relat són d'antologia: "De tota manera, encara que cap d'ells no és feliç, tampoc n'hi ha cap que sigui infeliç. I així van fent."

El llibre comença amb "El rejoveniment de la senyora Donaldson". La protagonista, vídua, es guanya la vida llogant una habitació de casa seva a estudiants i representant el paper de pacient, amb malalties diverses, a les classes de medicina del doctor Ballantyne. Un dia, la parella d'estudiants que té allotjats, i que fa setmanes que no paguen el lloguer, proposen compensar els impagaments amb una representació privada per a la senyora Donaldson...

L'autor construeix les dues històries a partir de l'enginy i de l'humor, i es mostra especialment hàbil en la creació dels diàlegs. De fet, Bennett va triomfar com a guionista de sèries de televisió i com a autor d'obres de teatre abans de decidir-se a escriure prosa. En català té traduïdes també un parell de novel·les, Amb una mà al davant i l'altra al darrere i Una lectora poc corrent. Quines ganes de llegir-les!