7.11.13

Hans Fallada, "Llop entre llops"

Edicions del 1984 ens ha permès descobrir l'excel·lent escriptor alemany Hans Fallada (Greifswald, 1893 - Berlín, 1947), gràcies a les traduccions de les novel·les I ara què, homenet?, Sol a Berlín, Llop entre llops i, recentment, L'home que va arribar lluny. Unes novel·les de pes: la que ara ens ocupa, per exemple, té mil dues-centes pàgines!

Llop entre llops "ens aboca a l’abisme de desesperació que comportà la profundíssima ensulsiada econòmica que sofrí Alemanya a la fi de la Primera Guerra Mundial", escriu Xavier Serrahima en un article a El Punt Avui; retrata "una època horrible, en què la inflació i la depreciació del marc convertiren un país sencer en poc més que un manicomi cada dia més embogit."

Llop entre llops és una novel·la descomunal i carregada d'un fi sentit de l'humor, que entronca més amb la literatura de l'est d'Europa (Dostoievski, Hašek, Hrabal...) que no pas amb els clàssics de la novel·la anglesa o francesa. Perquè us en feu una idea, reprodueixo a continuació uns fragments escollits de la novel·la.


"A la porta del pis, per damunt del picaporta de bronze en forma de boca de lleó, hi ha una placa de porcellana que diu 'Edmund Pagel, agregat d'ambaixada'. A la senyora Pagel, que ja té prop de setanta anys, li sembla que el seu marit no va arribar gaire lluny a la vida, perquè un agregat d'ambaixada d'edat provecta era una cosa força rara.
El cert és que el seu marit va arribar finalment al mateix lloc que els consellers i els ministres plenipotenciaris més experimentals: al cementiri."

Una plàstica descripció de Berlín a l'estiu: "El sol, que encara enlluernava, s'entreveia darrere del vapor com una bola de foc en ebullició. Les façanes de les cases, les escorces dels arbres, els vidres de les finestres, l'empedrat del carrer, la roba estesa a les baranes dels balcons o el rierol d'orina d'un cavall damunt del paviment, tot panteixava, gemegava i suava, fetorós i ardent. La noia immòbil creia sentir un brunzit que travessava la ciutat, una remor esmorteïda i monòtona, com si tota la ciutat bullís".

"I mentre a baix la noia desconeguda s'encarregava de la cuina, Wolfgang seia a la part de dalt i contemplava, impassible i apàtic, el jardí banyat pel sol a través dels finestrals fistonats de pàmpols i protegits amb reixes. Perquè de la mateixa manera que empresonen el crim darrere d'unes reixes, també la riquesa se sent més segura darrere les reixes dels bancs, les parets d'acer de les caixes fortes, les tanques de ferro forjat dels jardins, que al capdavall també són reixes, les persianes metàl·liques i les alarmes de les mansions."

"Déu va crear l'home a imatge seva, però tot ha canviat molt, des d'aleshores..."

"¿Sap què li dic, benvolgut senyor Studman? Que deu ser una cosa innata en les persones, això de rondinar. Quan naixem, cridem com cabrits i, quan morim, bramem com cabrons. I, entremig, no parem de rondinar."