"Quan era jove vivia al final d'una llarga carretera, o una carretera que em semblava molt llarga. Darrere meu, quan tornava a casa de l'escola primària, i després de l'institut, hi havia el poble de debò, amb la seva activitat, les seves voreres i els seus carrers il·luminats després de fosc. Hi havia dos ponts sobre el riu Maitland que marcaven el final del poble: un pont de ferro estret, on els cotxes de vegades tenien problemes per decidir quins s'havia d'aturar i deixar que passés l'altre, i una passarel·la de fusta a la qual de vegades li faltava un tauló i podies veure directament l'aigua brillant i veloç. M'agradava, això, però al final sempre venia algú i hi posava el tauló."
Així comença "Estimada vida", l'últim relat del llibre homònim, inclòs dins un apartat titulat "Final". La mateixa autora ens avisa que els quatre relats inclosos en aquest apartat no són ben bé contes i que tenen un caràcter autobiogràfic, "per bé que no sempre del tot fidel als fets". I afegeix que "em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida."
El fragment que he reproduït és un exemple de totes les virtuts de la literatura d'Alice Munro. En un sol paràgraf l'escriptora ens agafa pel coll i ens endinsa en la història. Perquè, més enllà de descriure'ns un paisatge, Munro recrea tot un món en aquestes poques ratlles: l'activitat del poble, els cotxes que es troben al pont de ferro estret i, és clar, la protagonista, aquesta nena que gaudeix observant l'aigua brillant i veloç a través del buit que deixa un tauló de fusta que falta a la passarel·la.
A part d'aquests quatre relats autobiogràfics, Estimada vida, l'últim llibre de la guanyadora del Premi Nobel de Literatura d'aquest 2013, ens presenta deu contes més, que, com és habitual en l'autora, tenen una fondària que els converteix en petites novel·les. En definitiva, un altre llibre molt recomanable d'Alice Munro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada