"En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una notació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent la sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per què havien de ser tan complicades, les accions humanes?"
En Tsukuru ha conegut la Sara. Ell té trenta-sis anys i es dedica a dissenyar estacions de tren. Ella té trenta-vuit anys i treballa en una important agència de viatges. Per primera vegada en molts anys, en Tsukuru s'ha enamorat i no vol deixar escapar l'oportunitat de construir una vida amb la Sara. Però Tsukuru viu un moments de crisi: "Per tranquil·la i coherent que sembli la vida d'una persona, sempre, sens falta, hi ha algun gran moment de crisi, una època que es torna boja, com si diguéssim. Potser tothom necessita passar una frontera d'aquesta mena", deia Haida, un amic que Tsukuru havia tingut a la universitat.
En el cas de Tsukuru, la crisi deriva del fet que no ha curat unes ferides de la seva adolescència. Així, haurà de buscar els amics dels seus anys a l'institut, l'Aka, l'Ao, la Shiro i la Kuro, a qui no ha tornat a veure des del seu primer any a la universitat, i enfrontar-se amb uns records dolorosos del seu passat per tal de poder passar pàgina definitivament.
Així com altres llibres de Murakami avançaven al ritme de la música pop o del jazz, El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge progressa sota l'influx d'una suite per a piano de Franz Liszt. Tot i això, un dels passatges més aconseguits de la novel·la és quan el músic Midorigawa interpreta al piano, per al jove Haida, un tema de Thelonious Monk. I és que sempre és una delícia llegir Murakami.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada