31.1.13

Hiromi Kawakami, "El senyor Nakano i les dones"

"-Li he agafat por a l'amor -va dir la Masayo, entonant les seves paraules com si cantés. 
-¿Només ara, li té por? -vaig replicar. 
-Ben dit, Hitomi -va riure ella-. Ets massa jove per entendre com s'estanquen les relacions quan el desig ha desaparegut gairebé del tot -va dir. Totes dues xarrupàvem la sopa de fideus." 

El senyor Nakano i les dones és l'última novel·la publicada en català de l'escriptora japonesa Hiromi Kawakami (l'autora d'El cel és blau, la terra blanca i Abandonar-se a la passió). En aquesta ocasió tracta de les petites històries d'un grupet de personatges d'un barri de Tòquio: el senyor Nakano, propietari d'una botiga d'objectes de segona mà, els seus treballadors Hitomi -que és la narradora de la història- i Takeo, la seva germana Masayo i la seva amant Sakiko. Uns personatges que busquen, sense acabar de sortir-se'n, escapar de la solitud que els tenalla. I que parlen sense embuts de l'amor, del sexe i de la vida.

"Kawakami ens ofereix en aquest llibre una successió de finestres obertes al Japó contemporani. Els objectes d'una botiga extravagant conviuen amb la vaga melancolia d'uns homes i unes dones que mai no aconsegueixen ser felices del tot", llegim a la contraportada.

Una altra deliciosa novel·la de Hiromi Kawakami.

26.1.13

Yo La Tengo, "Fade"

Disc del mes, gener 2013

Per a Yo La Tengo sembla que no passi el temps. És cert que, comparant fotografies dels seus inicis, a finals dels vuitanta, amb instantànies d'ara, t'adones que Georgia Hubley i Ira Kaplan ja no són aquells jovenets d'aparença innocent. Però els més de trenta-cinc anys que han passat i els tretze àlbums que han publicat no han esgotat la seva fórmula musical. Ans al contrari: tot i essent perfectament reconeixibles en cada disc, gairebé sempre tinc la impressió que cada publicació de Yo La Tengo supera l'anterior.

Fade és una síntesi del bo i millor que ens ha donat la banda de Hoboken (New Jersey) durant tots aquests anys. L'electricitat del tema que obre el disc, "Ohm", et transporta als temps de "Barnaby, Hardly Working", la cançó amb què arrencava President Yo La Tengo (1989); la preciosa "Is That Enough" incorpora una màgica secció de corda, com ja passava amb, per exemple, "If It's True" (Popular Songs, 2009); "Paddle Forward" té la intensitat de hits com "Double Dare" (Painful, 1993) o "Tom Courtenay" (Electr-O-Pura, 1995); amb "Stupid Things" ens regalen un single amb el magnetisme que tenia, per exemple, "Autumn Sweater" (I Can Hear the Heart Beating as One, 1997). L'electricitat i la força de la primera part del disc contrasten amb la calma de la segona, amb cançons més oníriques ("I'll Be Around", "Cornelia and Jane", "Two Trains", "The Point Of It") que encaixarien perfectament en un disc com And Then Nothing Turned Itself Inside Out (2000). Per tancar, "Before The Run", amb més cordes, amb vents i amb una pujada d'intensitat.

I, per si no en teniu prou, l'edició deluxe en vinil inclou un single amb dues versions exclusives, “I Saw The Light” (Todd Rundgren) i “Move To California” (Times New Viking), a més d'un bonus track d'onze minuts a través de descàrrega en MP3.



24.1.13

The Chanclettes: "Envàs, on vas?"

"És molt lícit que la campanya t'agradi o pensis que som unes pesades, perquè ho han passat tants cops, que al final dius prou, que ja ho hem entès, potser si no fóssim nosaltres també les odiaríem", afirma Paula Ribó, una de les tres components de The Mamzelles, en una entrevista a Nació Digital. I és que ens hem fet un bon tip de veure les tres noies a la televisió cantant l'"Envàs, on vas?", en una campanya publicitària que ha tingut un èxit que ha superat totes les expectatives (es parla d'uns quants milions de visites a la pàgina web de la campanya) i que ha generat força polèmica i també un munt de paròdies, com aquesta de The Chanclettes.



19.1.13

Ruta 66: número 300

La nostra revista musical predilecta, Ruta 66, arriba, tot i els temps de crisi que vivim, al número 300. I ho fa amb un número extra de cent pàgines, plenes de continguts ben sucosos. 

Criden l'atenció, a la portada, tota una sèrie de noms claus per entendre la filosofia musical de la revista al llarg d'aquests tres-cents números: Iggy Pop, Bob Dylan, Paul McCartney, Aretha Franklin, Neil Young, Rolling Stones, Rod Stewart, Eric Clapton... Sobre tots ells trobem interessants articles, que se centren en el present de les seves trajectòries musicals. 

Cal destacar també un article d'homenatge als quaranta-cinc anys del famós disc del plàtan de The Velvet Underground & Nico, un altre sobre el gloriós London Calling de The Clash (examinat cançó a cançó per Ignació Julià) o un repàs a trenta hits del power-pop, que ens fa reviure l'emoció d'enormes cançons com "September Gurls" de Big Star, "Shake Some Action" de Flamin' Groovies, "Cruel to Be Kind" de Nick Lowe, "Another Girl, Another Planet" de The Only Ones" o "Teenage Kicks" de The Undertones. I, encara, un exhaustiu dossier de més de trenta pàgines ens recorda els tres-cents discos del mes de la revista, des del 1985 fins al 2012.

Tot plegat, presentat amb una magnífica portada presidida per David Bowie. Feliços 300! 

13.1.13

E. L. Doctorow, "Tot el temps del món"

"E. L. Doctorow, tot el talent del món". Així titulava Pere Antoni Pons una ressenya al diari Ara a propòsit d'aquest llibre. Tot el talent del món. No és poca cosa. De Doctorow, un dels més importants novel·listes vius nord-americans, ja n'hem parlat en aquest bloc, a propòsit de les seves novel·les Ragtime i Homer i Langley. I n'hem de tornar a parlar ara: Tot el temps del món s'ho mereix.

Tot el temps del món és un recull de relats prèviament apareguts en diverses publicacions periòdiques, i alguns d'ells recollits en els volums Lives of The Poets: Six Stories and a Novella (1984) i Sweet Land Stories (2004, publicat en català el 2007 amb el títol Històries de la dolça terra).

En el prefaci, Doctorow reflexiona sobre els processos d'escriptura. A diferència de la novel·la, en què "l'acte d'escriure pren el caràcter d'una exploració", considera que els relats "es presenten sense que ningú no els convidi, més o menys sencers, (...) tant la seva veu com les seves circumstàncies ja estan decidides i són immutables (...); i t'exigeixen que deixis de banda qualsevol altra cosa i els escriguis abans que s'esfumin com somnis i desapareguin."

Els relats de Tot el temps del món són ben diversos. Ho són pel que fa a les tècniques narratives: hi ha relats -la majoria- amb narradors en primera persona ("Robatori", "Una casa a les grans planes"...), però en alguns casos s'opta per la tercera ("Assimiliació", "Jolene: una vida"); tot i que el temps passat és el recurs més habitual, en algun cas l'autor prefereix la narració en temps present ("El caçador"); trobem un relat cent per cent dialogat, sense narrador ("Edgemont Drive"), i un altre en què la història ens és explicada a partir de l'anàlisi de les lletres de les cançons que escriu el protagonista ("Notes sobre les lletres. Les cançons d'en Billy Bathgate"). També els temes i les situacions són força heterogenis. Pere Antoni Pons parla de "la varietat i la intensitat de les passions humanes –gelosia, amor, odi, cobdícia– que s’hi despleguen". Trobem contes d'una força extraordinària, com el que obre el recull, "Wakefield", inoblidable, i històries ben curioses, com aquella del capellà a qui roben la creu de la seva església, que acaba apareixent a la teulada d'una sinagoga ("Robatori"). Relats molt diversos, doncs, però que tenen en comú, segons l'autor, que tracten "sobre persones que, per una raó o altra, són diferents de la resta de gent que els envolta -són persones que tenen algun tipus de conflicte amb el món imperant."

Tot el temps del món és, en definitiva, un altre excel·lent llibre d'E. L. Doctorow. Només hem de lamentar algun error en la traducció d'Edicions de 1984, especialment la confusió que fa que Galítzia, la regió històrica de l'est d'Europa, que avui es troba dividida entre Polònia i Ucraïna, es converteixi en Galícia (i a partir d'aquí, aparegui una "Societat Agricultural Gallega") en el relat titulat "Willi".

8.1.13

Torna David Bowie!

És una de les notícies del dia: David Bowie celebra avui els seus 66 anys amb una nova cançó, "Where Are We Now?". Això suposa el retorn a l'activitat del músic anglès, deu anys després de la publicació del seu últim disc, Reality (2203). "Where Are We Now?" és una de les catorze cançons (disset si comptem els "bonus tracks" de l'edició "deluxe") que formaran el seu nou àlbum The Next Day, que es publicarà el 12 de març. I és una cançó meravellosa, amb un so perfecte i una lletra que és literatura de la bona. No puc parar d'escoltar-la, una vegada i una altra i una altra... Bowie torna a demostrar que és un dels grans mestres.



5.1.13

Cactus Hits 2012

Un any més, poso a la vostra disposició aquesta selecció amb algunes de les meves cançons predilectes del 2012. Les cançons, com és habitual en aquest bloc, no estan en ordre de preferència. No m'he pogut resistir a incloure'n dues de The Raveonettes (una de l'EP Into The Night i una altra de l''album Observator). Una cosa semblant m'ha passat amb els Vàlius: impossible decidir-me entre "Imperi" i "Camps". Finalment, i com que són ben curtes, les he posat totes dues. També ha estat inevitable repetir alguna cançó d'algun dels nostres recopilatoris anteriors ("La primavera musical de l'Home Cactus" i "Cançons d'estiu 2012"): és el cas, per exemple, de "Play That Song Again" de Chuck Prophet o de "Primitive Girl" de M. Ward. Finalment, després d'unes quantes setmanes posant i traient, la llista definitiva és aquesta:


Per baixar-vos la recopilació heu d'anar a l'enllaç que he posat en els comentaris. Espero que us agradi! I, per cert, les imatges són del meu amic Txesco (moltes gràcies!).