Nick Waterhouse és un cantant i guitarrista californià. Alguns el consideren "la gran esperança blanca del rock and roll". I és que, no havent complert encara la trentena, Waterhouse ja ha publicat dos àlbums (després d'uns quants singles) i ha produït el disc de debut dels també californians Allah-Las.
El seu nou disc, Holly, és extraordinari. La imatge de la portada ja és tota una declaració d'intencions: el disc ens transporta unes quantes dècades enrere. També la durada (que no arriba a la mitja hora; només deu cançons, cinc a cada cara del vinil) ens remet als elapés dels temps anteriors a l'arribada del cd.
Holly comença amb "High Tiding" un blues arrossegat, amb les guitarres elèctriques com a protagonistes, que em fa pensar en els bons temps de Tav Falco's Panther Burns. Tot seguit irromp una imparable secció de vents amb el single "This Is a Game". A Los Mambo Jambo els encantarà. "It 3" segueix la línia blues del primer tema del disc, tot i que el piano reclama també els seus moments de glòria. A continuació, "Let It Come Down", una magnífica versió d'un clàssic de Mose Allison, en què fan aparició els cors femenins. I la cara a del vinil acaba amb "Sleepin' Pills", un tema marcat per una percussió que li dóna un aire exòtic.
"Holly", la cançó que dóna títol al disc, enceta la cara b, amb la sorpresa d'unes trompetes a l'estil mariachi. "Dead Room" és la meva preferida del disc, amb el seu ritme irresistible, el magistral sol de saxo, els crits de Waterhouse i els cors, senzills i perfectes. Segueixen els aires jazz de "Well It's Fine" i una altra versió, "Ain't There Something Money Can't Buy", original de Young-Holt Unlimited, una banda americana de soul i jazz de Chicago dels anys seixanta i setanta. I per acabar, el soul de "Hands On The Clock", que inclou el vers "love is a losing game", molt probablement en homenatge a Amy Winehouse.
Holly comença amb "High Tiding" un blues arrossegat, amb les guitarres elèctriques com a protagonistes, que em fa pensar en els bons temps de Tav Falco's Panther Burns. Tot seguit irromp una imparable secció de vents amb el single "This Is a Game". A Los Mambo Jambo els encantarà. "It 3" segueix la línia blues del primer tema del disc, tot i que el piano reclama també els seus moments de glòria. A continuació, "Let It Come Down", una magnífica versió d'un clàssic de Mose Allison, en què fan aparició els cors femenins. I la cara a del vinil acaba amb "Sleepin' Pills", un tema marcat per una percussió que li dóna un aire exòtic.
"Holly", la cançó que dóna títol al disc, enceta la cara b, amb la sorpresa d'unes trompetes a l'estil mariachi. "Dead Room" és la meva preferida del disc, amb el seu ritme irresistible, el magistral sol de saxo, els crits de Waterhouse i els cors, senzills i perfectes. Segueixen els aires jazz de "Well It's Fine" i una altra versió, "Ain't There Something Money Can't Buy", original de Young-Holt Unlimited, una banda americana de soul i jazz de Chicago dels anys seixanta i setanta. I per acabar, el soul de "Hands On The Clock", que inclou el vers "love is a losing game", molt probablement en homenatge a Amy Winehouse.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada