Xavier Benguerel, "Els vençuts"

"Aquest llibre, que conté una abundant exposició d'experiències personals i les d'un parell d'amics meus, participa, al meu entendre, de la novel·la, la crònica, la història tal com la concebia Jaume Vicens i Vives en Notícia de Catalunya quan deia: «Per a la gran tasca de conèixer-nos, necessitem la col·laboració dels poetes i dels novel·listes, dels esperits que posseeixen el do d'intuir, sense documentació prèvia, els més profunds batecs de l'ànima del poble.»" Així explicava el mateix Benguerel, en el prefaci titulat "Antecedents", quina mena de llibre és Els vençuts.

Benguerel va publicar una primera versió d'aquesta novel·la el 1956, amb el títol d'Els fugitius. Un llibre "incomplet", un intent massa precipitat, segons el mateix autor: d'una banda, tot just feia uns quants mesos que tornava a viure a Barcelona després de setze anys d'exili; d'altra banda, calia passar pel sedàs de la censura. "De bon principi se n'objectava fins i tot el títol", explica Benguerel. Els fugitius va obtenir l'autorització per ser publicada gràcies a les gestions que va fer a Madrid Jaume Vicens i Vives. "Un cop autoritzada la publicació, jo mateix vaig encarregar-me d'esporgar tot allò que em semblava que podia en certa manera malaguanyar el gest audaç i condescendent de l'admirable amic desaparegut", escriu l'autor. Per Benguerel, tanmateix, el gran error d'Els fugitius era no haver "entrat" en els "abominables Camps de Concentració de França". Tot plegat va fer que, en el moment de plantejar-se la publicació de les seves obres completes, l'escriptor barceloní decidís refer la novel·la. Així, l'any 1969 es va publicar Els vençuts. Segons Carme Arnau (Història de la literatura catalana, vol. 10, ed. Ariel), es tracta d'"una modificació substancial, on el narrador esdevé cronista d'una època i d'un poble i participa, així, en la gran «tasca de conèixer-nos»."

Els vençuts, reeditada aquest 2014 per Edicions de 1984, dins la col·lecció Mirmanda, es divideix en dues parts. La primera, titulada "Els fugitius", explica la història d'un grup d'intel·lectuals i càrrecs de la Generalitat que, gràcies als seus contactes, aconsegueixen evitar els camps de concentració. La segona, titulada "La fam i les fúries", és la crònica d'uns combatents del bàndol republicà que acaben tancats al camp de Saint Cyprien. Un relat dur i escruixidor de la vida, si és que se'n pot dir així, als camps de concentració del sud de França, que és també una reflexió sobre la condició humana, amb un dels passatges més bells i emocionants que he llegit en molt temps: l'episodi en què el protagonista d'aquesta segona part de la novel·la aconsegueix sortir, una tarda, del camp, i se'n va a fer un passeig pel poble: les emocions de tocar la soca d'un arbre, d'olorar uns brins d'herba o de sentir l'aigua de la riera són descrites de mà de mestre.

Els vençuts és, comptat i debatut, una magnífica novel·la i, alhora, un impressionant document sobre l'exili. Molt i molt recomanable!