Paul Collins, "Feel The Noise"

Disc del mes, novembre 2014

"I was standing there a long time ago, listening to the people on and on they go. Everyone was saying rock and roll was dead, I didn't understand a... thing they said. So I cut them loose and I said Yeah, Yeah, and I turned it way up loud. I said I'll let my guitar do the talking now. Oh Yeah, feel the noise."

Aquestes paraules de Paul Collins a la contraportada defineixen perfectament el seu nou disc: una explosió de rock and roll, un disc per negar que aquest gènere musical estigui mort, per reivindicar una vegada més el rock de guitarres, un disc fet amb tota la il·lusió del món.

Per aquest efecte Collins se'ns presenta a la portada del disc amb una fotografia de joventut, que ens remet a l'època gloriosa (finals dels setanta, començaments dels vuitanta) en què va liderar bandes com The Nerves o The Beat. Per altra banda, ha gravat el disc als estudis Ghetto Recorders de Detroit a les ordres de Jim Diamond, antic baixista de The Dirtbombs i productor de discos de White Stripes, The Fleshtones o The Ponys. És significativa també la col·laboració de Nikki Corvette, que fa segones veus en la cançó "Baby I Want You". Finalment, hem de celebrar la qualitat de les dotze cançons que formen el disc, onze composicions pròpies (la meva preferida és "Only Girl") i una encertada versió de "Reach Out I'll Be There", una cançó que els Four Tops van enregistrar el 1996 per al segell Motown.

Marcos Gendre, "Parálisis Permanente. Adictos a la lujuria"

Sempre havia pensat que la cançó "Un accidente de circulación", de Loquillo y Los Trogloditas, estava dedicada a Eduardo Benavente. Però explica Loquillo en el pròleg d'aquest llibre que el líder de Parálisis Permanente va morir quan ja s'havien fet les mescles definitives d'El ritmo del garage (1983), que la cançó "Un accidente de circulación" va resultar ser una premonició, i que va decidir no cantar-la mai en directe.

No sabia, tampoc, o en qualsevol cas no ho recordava, que Nacho Canut hagués estat en la primera formació de Parálisis Permanente, ni que Jaime Urrutia (Gabinete Caligari) hagués tocat la guitarra en els primers singles del grup (i, per tant, també a la cançó "Autosuficiencia").

I és que, probablement, no llegia res de Parálisis Permanente des de fa una pila d'anys, segurament des de les quatre pàgines que Diego Silva dedicava a la banda en el seu llibre El pop español (editorial Teorema, col·lecció "Música de nuestro tiempo", 1984).

Feia falta, doncs, un llibre sobre un dels grups més importants del pop espanyol dels 80, i l'editorial catalana Quarentena Ediciones i el musicòleg Marcos Gendre s'han encarregat de posar-hi remei. Tot i la seva qüestionable estructura (la cronologia dels fets, especialment pel que fa a la transició de Pegamoides a Parálisis, no acaba de quedar clara) i una prosa en alguns moments una mica desmanegada, Parálisis Permanente. Adictos a la lujuria és un llibre del tot necessari i una bona manera de reivindicar el llegat d'Eduardo Benavente, Ana Curra i companyia. Això sí, trobo ben desencertada la fotografia de portada: li hauria escaigut més una de la formació definitiva del grup, amb Ana Curra, Rafa Balmaseda i Toti Árboles al costat d'Eduardo!

Chuck Prophet & The Mission Express al Sidecar

Chuck Prophet

El rock'n'roll no està de moda. Si més no a casa nostra. Aquí, amb comptades excepcions, només omplen grans escenaris, practicant aquest estil musical, els vells dinosaures amb anys i panys d'exposició mediàtica. No és el cas d'aquest extraordinari músic que és Chuck Prophet.

Com s'explica, si no, que Chuck Prophet toqués ahir a Barcelona en una sala d'aforament tan reduït com és el Sidecar? Com pot ser, després d'haver publicat un dels millors discos de la dècada (Temple Beautiful, 2012), després dels genials concerts que ha fet els últims anys a Barcelona?

L'últim d'aquests concerts va ser a La [2] de l'Apolo el maig del 2012. Aleshores vaig escriure en aquest bloc: "Per fer rock necessites bàsicament uns tios que sapiguen el que es fan amb les seves guitarres elèctriques. I està clar que Chuck Prophet ho té claríssim. I el guitarrista dels Mission Express no es queda enrere! Les notes que Prophet arrenca de la seva bregada Squier Telecaster connecten amb tot un món d'emocions. Em fa pensar en les guitarres del mític primer disc de Television: guitarres que riuen i que ploren. Però tot plegat no és només una qüestió de guitarres. Chuck Prophet sap estar dalt de l'escenari. Sap ser el perfecte frontman, en la seva mesura justa, sense els excessos d'un Jon Spencer, per exemple. Sap jugar amb la gestualitat i guanyar-se el públic amb uns somriures encantadors. Sap gaudir del que fa i ho transmet al seu públic, de manera que es forma una perfecta comunió. I una altra cosa, importantíssima: Prophet és un excel·lent compositor."

Chuck Prophet & The Mission Express amb el suport
de Jonah Tolchin (el de la barba), que també va fer
les funcions de teloner

Unes valoracions perfectament aplicables al concert que vam viure ahir a la sala Sidecar. Canviava, és clar, el repertori. I és que Prophet venia a presentar el seu nou àlbum, un Night Surfer que a cada escolta ens revela nous tresors amagats. D'aquest nou disc van tocar les contundents "Countrified Inner City Technological Man" i "Ford Econoline", la meravellosa "Wish Me Luck" o el single "Tell Me Anything (Turn To Gold)". No van faltar les perles de l'anterior àlbum: "Castro Halloween", "The Left Hand And The Right Hand", "Who Shot John", "Willie Mays Is Up At Bat", "White Night, Big City" i "Temple Beautiful". Això sí, vam trobar a faltar el hit "Play That Song Again", que sorprenentment la banda no està tocant en aquesta gira. A la recta final del concert van tenir un paper destacat cançons de discos anteriors com "Summertime Thing" (No Other Love, 2002) o "You Did (Bomp Shooby Dooby Bomp)" (The Age Of Miracles, 2004). I en el capítol de les versions cal destacar una gloriosa "Rock And Roll Heart", de Lou Reed, amb què van obrir el concert, i el "Bangkok" d'Alex Chilton. Dos homenatges a dos grans músics americans morts aquests últims anys.

"Després de molts anys escoltant rock i assistint a concerts, ha vingut Chuck Prophet per explicar-me amb lucidesa i clarividència quin va ser el passat del rock en tota la seva magnitud, quin és el seu present a les seves mans i la infinitat de possibilitats que pot oferir-nos en el futur. Magistral Chuck Prophet, el nou profeta del rock'n'roll", publicava avui mateix Chals Roig a l'Exile Magazine a propòsit del concert que Chuck Prophet & The Mission Express van fer diumenge a València.

Una gran nit de rock'n'roll, doncs, la que vam viure ahir a l'emblemàtic Sidecar. De fet, és un luxe poder gaudir d'un artista de la categoria de Chuck Prophet en un espai com aquest. Visca Chuck Prophet! I visca el Sidecar!