31.1.14

Nightmare Boyzzz, "Bad Patterns"

Disc del mes, gener 2014

Quina bona sorpresa per començar el 2014! Encara que va ser publicat a finals del 2013, ha estat durant aquestes primeres setmanes de l'any nou que ens ha arribat aquesta bomba de rellotgeria. Vaig descobrir el disc, Bad Patterns, en un anunci al número de gener de Ruta 66. La imatge de la portada, que als nostres amics de l'Herpe Fanzine els encantarà, em va despertar la curiositat i me'n vaig anar a l'Spotify. Després d'un parell d'escoltes, ja havia apuntat el disc a la meva llista de la compra.

I qui caram són aquests Nightmare Boyzzz? Doncs són una banda americana, del nord d'Alabama, amb uns quants vinils de set polzades publicats des del 2011 fins ara, i que acaben de treure el seu primer àlbum, aquest Bad Patterns, amb el segell Slovenly (responsable, entre molts altres discos d'interès, del Todo Roto de Wau y Los Arrrghs!!!).

Els Nightmare Boyzzz practiquen una irresistible barreja de punk-rock, power-pop i rock de garatge, que em fa pensar en aquelles peces més melòdiques dels primers The Clash ("Stay Free", "1-2 Crush On You") o en bandes de la dècada passada com The Nice Boys o, sobretot, The Exploding Hearts. En qualsevol cas, els Nightmare Boyzzz han gravat una col·lecció collonuda de cançons: "Problem Child", "Valium", "You're A Star", "Say What You Mean"... Bestial!

26.1.14

Emmanuel Carrère, "Limonov"

L'últim, i premiat, llibre del novel·lista francès Emmanuel Carrère és una novel·la biogràfica (o biografia novel·lada) d'un peculiar personatge, escriptor, activista i polític, Eduard Savienko, conegut amb el sobrenom de Limónov.

Carrère el va conèixer a París, als anys vuitanta, quan Limónov acabava de publicar la seva primera i escandalosa novel·la, Le poète russe préfère les grands nègres (1980). El va retrobar dues dècades més tard a Rússia, en una cerimònia de commemoració de les víctimes del Teatre Dubrovka. A partir d'aquí va pensar de dedicar-li un reportatge en una revista i va iniciar una profundíssima investigació que ha acabat originant aquest llibre.

Limónov és un llibre fascinant, que es mereix totes les bones crítiques que ha rebut i que se situa, sens dubte, entre els millors títols que s'han publicat aquest passat 2013. Més enllà del relat de la peripècia vital d'aquest contradictori personatge, Carrère ens explica la història de Rússia, i de l'Europa de l'est, d'aquests últims cinquanta anys, amb la caiguda del comunisme, la desintegració de la URSS i l'arribada al poder de Vladímir Putin. Per altra banda, Limónov és també un llibre ple de referències literàries, que convida a llegir autors russos del segle XX com Aleksandr Soljenitsin o Mikhaïl Bulgàkov.

Limónov és una novel·la interessantíssima i absolutament recomanable.

21.1.14

Redd Kross i Biscuit al Bikini

Dues vegades han vingut els Redd Kross a Barcelona després d'haver publicat el seu últim àlbum Researching The Blues. A finals del 2012 van tocar al Primavera Club. Aquell concert me'l vaig perdre, i ja em va saber greu! I ahir van tocar a la sala Bikini, i no hi vaig faltar. Els havia vist fa set anys a la sala Apolo, i en tenia un excel·lent record. Això i la bona impressió que m'ha deixat Researching The Blues (publicat quinze anys després del seu anterior àlbum d'estudi) feien que tingués moltes ganes de tornar a veure la banda dels germans McDonald dalt d'un escenari. A més, les cròniques dels últims concerts asseguraven que els californians no es guardaven al sarró cap dels seus grans èxits.

Els Biscuit, la banda de rock de Vilanova i La Geltrú, van ser els encarregats de començar a escalfar una sala que, a dos quarts de nou del vespre, presentava poc més d'un quart d'entrada. A base de cançons dels seus dos últims treballs (l'elapé Memorabilia, del 2011, i l'EP Hit The Round, acabat de publicar), i amb l'experiència de vint anys trepitjant escenaris, van oferir un molt bon concert. Em van agradar tant que, sortint, em vaig comprar els dos discos (i en vinil!).

Biscuit en acció

Els Redd Kross van sortir a per totes. Només els puc retreure que es van deixar a casa el seu millor vestuari (què se n'ha fet d'aquelles camises amb volants que lluïen en gires anteriors?). Tota la resta, de primera. El so, per exemple: excel·lent. La intensitat i les ganes: al màxim. El repertori: insuperable. "Switchblade Sister", "Stay Away From Downtown", "Jimmy's Fantasy", "Mess Around", "Annie's Gone", "Pretty Please Me", "Frosted Flake", "Lady In The Front Row", "Follow The Leader"... Què més es pot demanar? Doncs encara van tocar una magnífica "Crazy World", per tancar el concert. I encara van tornar per fer un bis en què van rescatar algunes cançons de la seva primera època, més punk, com és el cas del clàssic "Linda Blair". 

Steve McDonald

Jeff McDonald

Els McDonald: germans i fundadors de Redd Kross

Ja només ens resta esperar que aquest retorn del grup tingui continuïtat i que puguem gaudir de nous àlbums de Redd Kross tan bons com aquest Researching The Blues i de concerts com el que vam viure ahir al Bikini.

18.1.14

Mamá, "Como aquella de los Kinks"



"Me he quebrado cuatro dientes,
me he vestido de arlequín,
para ver si me confunden con alguno de los Kinks.
Una pinta de cerveza
derramada en este pub
donde todos los parados no paramos de cantar.

Es difícil ser sencillo si te empeñas en mentir,
pero a mí ya me ha crecido la nariz.
Grito sangre por mi boca,
nunca aprenderé a cantar,
me transformo y no lo puedo controlar.
Cada día me parezco más y más.

Nadie busca un estribillo si se lanza a componer,
tres minutos que son gloria
aunque no cante en inglés.
Dice Ray que le funciona,
cuenta Dave que le hizo el riff,
cómo hacer para que suene como aquella de los Kinks..."

Un preciós homenatge de la històrica banda de José María Granados als grandíssims The Kinks. Forma part del disc Sin crédito, que Mamá han publicat aquest passat 2013 en el segell Rock Indiana. Un molt bon disc de pop i power-pop en castellà, amb excel·lents cançons com "Lo que dices", "Domingo por la tarde", "Cuando estás cerca de mí" o "No te lo voy a decir".

15.1.14

Cactus Hits 2013

Com ja és costum en aquesta casa, us presento una selecció d'algunes de les meves cançons predilectes del 2013. La novetat d'enguany és que no m'he limitat a la durada d'un CD i, per tant, aquí teniu fins a 31 cançons. Com sempre, una mica de tot: punk-rock, folk, rock americà, rhythm & blues, pop, soul, pop-rock... Us les presento per ordre alfabètic d'intèrprets:

Bang 74, "Don't Expect Too Much"



Bass Drum Of Death, "Shattered Me"



Bikimel, "Farrera"



The Black Angels, "Don't Play With Guns"



Deer Tick, "The Dream's In The Ditch"



Edwyn Collins, "Dilemma"



The Electric Soft Parade, "Summertime in My Heart"



The Excitements, "Ha, ha, ha"



Fangoria, "Dramas y Comedías"



Foxygen, "San Francisco"



Fuckin' Bollocks, "Love Can Fuck It All"



Har Mar Superstar, "Restless Leg"



Holly Williams, "The Highway"



James Skelly & The Intenders, "You've Got It All"



JC Brooks & The Uptown Sound, "Howl"



Lapido, "Cuando por fin"



Josh Ritter, "Evil Eye"



Lady, "Money"



Miles Kane, "Better Than That"



Nikki Hill, "Right On The Brink"



Parquet Courts, "He's Seeing Paths"



The Pepper Pots, "Good Times"



El petit de Cal Eril, "Amb tot"



Primal Scream, "2013"



Smith Westerns, "Best Friend"



Telekinesis, "Lean On Me"



Tokyo Sex Destruction, "Seven Sisters"



Truth & Salvage Co., "Appalachian Hilltop"



The Wave Pictures, "Atlanta"



Wild Belle, "Keep You"



Los Zigarros, "Hablar, hablar, hablar..."



També podeu escoltar els Cactus Hits 2013 a Spotify:

Cactus Hits 2013 (Spotify instal·lat)

Cactus Hits 2013 (Spotify web)

Les llistes, en aquest cas, varien una mica: hi ha cançons que no es troben a Spotify (les d'Edwyn Collins, Nikki Hill i Truth & Salvage Co.); en canvi, a la llista d'Spotify n'he inclòs unes altres tres que no he trobat a YouTube (si més no, en la versió d'estudi): "Come Back To Yesterday" de Bubblegum, "Stare At The Sun" de Death By Unga Bunga i "Centre del món" d'Els Surfing Sirles. Que les disfruteu!

10.1.14

Junot Díaz, "I és així com la perds"

Junot Díaz va guanyar el Premi Pulitzer amb una novel·la que em va agradar molt, La maravillosa breve de Óscar Wao. Cinc anys després, apareix un nou llibre de l'escriptor nord-americà d'origen dominicà, i no m'hi puc resistir (la colorista portada també hi juga el seu paper).

Díaz havia debutat amb un volum de contes, Drown, publicat el 2006, i ara torna al relat breu amb I és així com la perds, primer llibre de l'autor traduït al català.

I és així com la perds consta de nou relats, en principi independents, però amb un marcat caràcter autobiogràfic i molts elements en comú. És cert que els contes es poden llegir com a unitats autònomes, però també podem entendre el llibre com un conjunt, gairebé com una novel·la d'estructura peculiar, que gira al voltant de tres blocs temàtics. D'una banda, les dones. Més ben dit, les relacions de Yunior (narrador i àlter ego de l'autor) amb les dones. Molts dels relats porten per títol noms de dona: "Nilda", "Alma", "Flaca", "El principi de la Pura", "La senyoreta Lora". El primer conte, "El sol, la lluna, les estrelles", comença així:

"No sóc un mal paio. Ja sé com sona -a la defensiva, sense escrúpols-, però és la veritat. Sóc com tothom: dèbil, ple de defectes, però eminentment bo. La Magdalena, en canvi, discrepa. Em considera el típic home dominicà: un sucio, un malparit."

La Magdalena, és clar, pensa que Yunior és un sucio des que sap que ell li ha fet el salt "amb una tia que tenia tones de cabells estarrufats com als vuitanta". Les relacions de Yunior amb les dones estan marcades, gairebé sempre, per les infidelitats. De fet, l'últim relat del llibre es titula "Manual d'amor de l'infidel".

En segon lloc, el llibre tracta tot un seguit de temes relacionats amb la història familiar de Yunior: l'emigració als Estats Units; l'enyorança; els records d'infantesa, amb un pare més absent que present però sempre autoritari; la discriminació racial, present en la infantesa del protagonista però també quan ja és un adult i professor universitari.

I, finalment, hi ha tres relats que expliquen la malaltia i la mort de Rafa, el germà de Yunior. A "Nilda" apareixen els primers símptomes del càncer; a "El principi de la Pura" es relata la lluita de Rafa contra la malaltia; i al començament de "La senyoreta Lora" s'explica la mort del germà.

Per acabar, reprodueixo el primer paràgraf del conte "Invierno":

"Des de dalt de tot de Westminster, el nostre carrer principal, es pot veure una franja molt prima d'oceà que corona l'horitzó de l'est. Al pare l'hi havien ensenyat -els directius de l'empresa l'ensenyaven a tothom- però quan ell ens portava amb cotxe des del JFK no es va molestar a ensenyar-los-la. El mar potser ens hauria fet sentir millor, sobretot considerant les altres coses que es veien. London Terrace era un desastre; la meitat dels edificis encara no tenien corrent elèctric i en la penombra del vespre aquelles estructures semblaven un escampall de vaixells de maons embarrancats. El fang seguia la grava a tot arreu i l'herba, plantada a finals de tardor, despuntava en forma de manats morts enmig de la neu."

4.1.14

Els discos del 2013

Tornem a arribar al final d'any, i em sembla que cal destacar, com ja he fet aquests anys anteriors, uns quants discos que valen realment la pena entre els que s'han publicat aquest 2013.

Per començar, aquests han estat els discos del mes de L'Home Cactus:

Yo La Tengo, Fade (gener). Tot i essent perfectament reconeixibles en cada disc, gairebé sempre tinc la impressió que cada publicació de Yo La Tengo supera l'anterior. Fade és una síntesi del bo i millor que ens ha donat la banda de Hoboken (New Jersey) durant tots aquests anys.

Foxygen, We Are The 21st Century Ambassadors Of Peace & Magic (febrer). Un disc que traspua aromes dels seixanta i dels setanta al llarg de les seves nou cançons. The Kinks, Bob Dylan, The Velvet Underground, The Beatles o David Bowie són, segurament, els artistes de capçalera del duo californià integrat per Jonathan Rado i Sam France.

Los Coronas, Adiós Sancho (març). Los Coronas afirmaven en una entrevista a Ruta 66 que sempre han volgut ser la banda sonora d'un spaghetti western rodat per Tarantino o Álex de la Iglesia i protagonitzat per Sancho Gracia. Amb Adiós Sancho fan un salt de qualitat.


Edwyn Collins, Understated (abril). Si en el seu anterior àlbum, Loosing Sleep, Collins parlava de la malaltia que havia patit i del procés de recuperació, ara reflecteix el seu amor per la vida en un altre disc meravellós, un disc brillant i emotiu, format per onze cançons com onze sols.

Parquet Courts, Light Up Gold (maig). Un disc sorprenent. Els impactes directes de cançons de poc més d'un minut, o cançons absolutament irresistibles com "Master On My Craft" o "Borrowed Time", contrasten amb el llarg passatge instrumental amb què acaba "Stoned And Starving", a base de feedback i guitarres distorsionades.

Tokyo Sex Destruction, Sagittarius (juny). Els barcelonins han crescut com a banda d'una manera espectacular en un viatge musical de Catalunya a Detroit i Nova York, al cor del soul i el rock'n'roll americà dels 60 i el 70, que ha fructificat en un disc enregistrat en els estudis analògics Black Pepper i produït per Fernando Pardo.

Spencer P. Jones & The Nothing Butts, Spencer P. Jones & The Nothing Butts (juliol-agost). En els trenta-nou minuts que dura el disc es concentra el bo i millor del rock australià, en la tradició de grans bandes com The Scientists, The Saints, Kim Salmon & The Surrealists o The Beasts of Bourbon.

King Khan & The Shrines, Idle No More (setembre). És innegable que King Khan & The Shrines és una de les bandes preferides de la casa. Només una dada per confirmar-ho: gairebé tots els seus àlbums han estat destacats com a discos del mes de L'Home Cactus. És impossible resistir-se a Idle No More: és un disc collonut!

Wau Y Los Arrrghs!!!, Todo roto (octubre). Dotze cançons (cinc versions i set temes propis) gravades, com és habitual, per Jorge Explosión als estudis Circo Perrotti de Gijón, entre les quals destaquen "Todo lo voy a romper" i "Es un buen día" (dues versions dels Kinks) o el surf d'aires mediterranis de "Rescate griego".

Nick Lowe, Quality Street (desembre). Un disc de Nadal, a ritme de rock'n'roll, country, pop o jazz, amb versions de nadales tradicionals com "Silent Night" i alguna excel·lent cançó pròpia, com "Christmas At The Airport". Tot plegat, amb l'elegància, el savoir faire i la qualitat habituals en aquest extraordinari músic que és Nick Lowe.



A més d'aquests deu discos, n'he triat una vintena llarga més que tranquil·lament podrien haver ocupat el lloc dels anteriors. Són aquests, en ordre alfabètic d'intèrprets:

Al Supersonic & The Teenagers, It's Alright. Tota una explosió del soul més festiu en el segon àlbum d'aquesta excel·lent banda de Granada que funciona des de l'any 2001. Un disc ple de cançons irresistibles: "It's Alright?", "I'll Always Be There", "Scandal Marketplace", "Paint Yourself In The Corner"...

Barrence Whitfield, Dig The Savage Soul. Una lliçó magistral de rock de garatge, rhythm & blues, soul i rock'n'roll a càrrec d'un veterà de l'escena, acompanyat i produït pel savi Peter Greenberg (The Lyres), tota una icona dins l'escena del rock de garatge. En Barrence i companyia van presentar el disc l'octubre passat a la sala Sidecar de Barcelona.

Bikimel, Farrera Can.Sons D.O. Només per la meravellosa cançó "Farrera" (heu de veure el videoclip!) ja hauríem d'incloure el disc en aquesta llista. Però Farrera Can.Sons D.O. amaga moltes més sorpreses, fruit d'una interessant recerca en què conflueixen el folk nord-americà i l'imaginari d'una vall pirinenca.

Nick Cave And The Bad Seeds, Push The Sky Away. Un altre bon disc del Nick Cave més serè (només a "Water's Edge" i a "We Real Cool" s'intueix la crispació dels primers discos amb els Bad Seeds), amb brillants composicions com "We No Who U R" o "Push The Sky Away".

Lloyd Cole, Standards. Com Edwyn Collins, el músic anglès Lloyd Cole sembla viure una segona joventut. Standards és un disc de maduresa ben entesa, un excel·lent tractat de música pop atemporal, amb excel·lents cançons com "California Earthquake" o "Women's Studies".

The Dirtbombs, Ooey Gooey Chewy Ka-Blooey! Mick Collins fa realment el que li ve de gust. Fins i tot si el que li passa pel cap és, deixant de banda el rock més salvatge i les guitarres més sorolloses, fer un disc de xiclet-pop. Això sí, sense abandonar el fuzz tan característic de la seva guitarra.

The Excitements, Sometimes Too Much Ain't Enough. La banda barcelonina liderada per l'explosiva Koko-Jean Davis presenta el seu segon àlbum, un altre excitant còctel de rhythm & blues i soul amb cançons irresistibles com "Ha, Ha, Ha". 


Help Me Devil, Lokanta Hell. Després d'uns quants discos i un munt de concerts amb Los Clavos o Los Bonzos, Juan Carlos Parlange ha tornat amb Help Me Devil, una banda inspirada en el rock'n'roll dels cinquanta. Lokanta Hell és el seu segon disc i compta amb la producció de Matt Verta-Ray (Heavy Trash).

Nikki Hill, Here's Nikki Hill. El juny va tocar a Calella, a la 15a edició de l'Screamin' Festival, i posteriorment va publicar el seu àlbum de debut (el títol és un homenatge al primer elapé de Little Richard, Here's Little Richard). Es tracta d'un magnífic disc que combina el soul, el rhythm & blues i el rock'n'roll, i conté temes explosius com "Right On The Brink".

Lady, Lady. Una londinenca (Terri Walker) i una nord-americana (Nicole Wray) es coneixen a Nova York i graven un dels millors discos de música soul dels últims anys amb el prestigiós segell Truth & Soul Records. El disc compta amb uns quants temes omplepistes, com "Money", "Get Ready" o "Hold On".

Lapido, Formas de matar el tiempo. Una bona portada (a en Brossa li hauria agradat), bones cançons i bones lletres. L'incombustible músic de Granada es mostra molt inspirat en el seu nou disc. "Vamos a esperar a que las nubes se abran / y que dejen pasar / esa intensa luz majestuosa y rara / como si un dios nos mirara a la cara", canta a "Un día de perros".

Lisa & The Lips, Lisa & The Lips. Més música soul. En aquest cas la protagonista és Lisa Kekaula, la ferotge cantant de The Bellrays. Per a l'ocasió s'ha fet acompanyar de músics de bandes diverses (The Right Ons, Diamond Dogs, els True Loves d'Eli Paperboy Reed), a més del seu inseparable guitarrista Bon Vennum. Irresistible el seu "Stop the DJ"!

The Pepper Pots, We Must Fight. La banda gironina fa un gir cap al soul dels anys setanta més compromès amb la realitat social en un disc madur, amb excel·lents composicions i que sona de meravella. Pas a pas es van convertint en un dels principals referents europeus pel que fa a la música soul. 

El Petit de Cal Eril, La figura del buit. "Amb totes les coses / que et fan sentir lliure / amb tan sols aquestes / val la pena viure", canta El Petit de Cal Eril a la cançó "Amb tot". Des de la senzillesa i la lucidesa, Joan Pons construeix una obra ben ambiciosa (disset cançons, cinquanta-cinc minuts, doble elapé de vinil). I se'n surt triomfant.

Josh Ritter, The Beast In Its Tracks. La bonica cançó "Evil Eye" és la porta d'entrada del setè àlbum d'estudi d'aquest cantautor d'Idaho. The Beast In Its Tracks és un disc íntim i reposat que parla de ruptures sentimentals, amb molta naturalitat i unes melodies ben suggerents.

Smith Westerns, Soft Will. El tercer àlbum de la banda de Chicago és una mostra d'indie rock de la millor escola (reconeixen la influència de Bowie, T. Rex o Oasis en la seva música), ple de bones cançons com "3am Spiritual", "White Oath", "Idol", "Best Friend" o "Varsity".

The Strypes, Snapshot. El millor disc del 2013 segons la revista Ruta 66. Sorprenent debut d'una joveníssima banda (la mitjana d'edat és de disset anys) de la Irlanda del Nord. Un disc de rabiós rhythm & blues, en la tradició de les bandes britàniques dels seixanta, en què es combinen potents temes propis amb encertades versions de Willie Dixon o Nick Lowe.

Els Surfing Sirles, Música de consum. L'últim disc dels Sirles, que han dissolt el grup després de la mort del guitarrista Uri Caballero, fa posar els pèls de punta. "I si em toqués morir, aquí ho faria amb alegria: prendria un carajillo més i una tapa d'escopinyes", canten a "Centre del món". Un disc collonut que arrenca amb "Festa amb morts" i "Cançó funeral"!

Thee Oh Sees, Floating Coffin. Un àlbum engrescador (quin començament, amb "I Come From The Mountain"!) de la prolífica banda de San Francisco (publiquen, com a mínim, un disc a l'any). En aquesta ocasió, deixen una mica de banda el punk i el rock de garatge per endinsar-se en terrenys més psiquedèlics i aconsegueixen fer un dels seus millors discos.

The Wave Pictures, City Forgiveness. Uns altres que no paren de gravar. M'encanten perquè destil·len el millor de Violent Femmes, Television o Jonathan Richman. City Forgiveness és una obra descomunal i un objecte preciós: doble disc de vinil de color blanc, amb carpeta doble i amb els dos CDs de regal. I a un preu més que assequible!

Holly Williams, The Highway. La música americana circula per les venes de la néta de Hank Williams, filla de Hank Williams Jr. i germana de Hank Williams III. The Highway és el seu tercer disc i el que ha tingut més ressò, gràcies a precioses cançons com "Gone Away From Me", "Railroads" i, sobretot, la titular "The Highway".



I, a hores d'ara, encara tinc pendent d'escoltar els nous vinils de Los Mambo Jambo (Impacto Inminente) i Nick Cave & The Bad Seeds (Live From KCRW). De tots dos en tinc excel·lents referències, però ja en parlaré, si de cas, en pròxims escrits. I és que aniria afegint discos i més discos a aquesta llista i no acabaria mai!

2.1.14

El Petit de Cal Eril, "Amb tot"

Amb aquesta cançó vaig començar el 2014 amb la família i els amics. Feliç any nou!


amb tot només quedo
jo tan sols un tros
de vent que se'n va
com tot a l'infinit 

amb molt d'esforç 
em faig sentir més lliure
quan tot m'empeny 
al fons, a l'abisme 

conèixer-vos a tots 
és tan bonic que em fa viure
que em fa créixer 
i ser petit alhora 

llavors tempestes 
com tots els dimecres 
moixons amagueu-vos 
que és tard i vol ploure 

amics de les plantes 
amics de tots nosaltres 
ningú ens traurà mai 
les ganes de viure 

amb tota la paciència 
de mossegar les ungles 
amb aquesta peresa 
t'enlaires tot d'una 

com molt abans somiaves 
tan alt que no hi arribes 
ningú ens traurà mai 
les ganes de riure 

amb totes les coses 
que et fan sentir lliure 
amb tan sols aquestes 
val la pena viure