30.9.14

Allah-Las, "Worship The Sun"

Disc del mes, setembre 2014

Comença a girar el disc i sembla que comenci també a girar una espiral que poc a poc et va hipnotitzant. L'inici del disc, amb la cançó "De vida voz", recorda els Love de Forever Changes; després, "Had It All", "Artifact", la instrumental "Ferus Gallery" i totes les cançons que es van succeint ens transporten a la psiquedèlia de bandes dels seixanta com els 13th Floor Elevators o els Byrds.

El segon àlbum de la banda de Los Angeles no suposa cap sorpresa. No hi ha cap gir de cent vuitanta graus; no hi ha cap salt al buit. Els Allah-Las segueixen fidels a una fórmula que resulta de la confluència del folk-rock, la psiquedèlia i el rock de garatge. La sorpresa, en tot cas, radica en la capacitat del grup de superar-se amb un segon disc que, tot i ser fidel a la recepta del seu àlbum de debut (Allah-Las, 2012), et sedueix i et captiva durant els seus quaranta minuts de durada. I quan acaba l'última cançó, tombes el disc i col·loques l'agulla del tocadiscos una altra vegada a l'inici, perquè tornin a sonar "A vida voz", "Had It All" o, més endavant, "Buffalo Nickel", "Follow You Down" o "Every Girl".

Sens dubte, els Allah-Las superen amb nota el sempre difícil repte del segon disc. Ho podrem celebrar el divendres 24 d'octubre a la sala Apolo de Barcelona, on els de Califòrnia presentaran en directe aquest esplèndid "Worship The Sun".




24.9.14

FestiSurf Costa Brava 2014

Per segon any consecutiu, hem pogut gaudir d'aquest fantàstic festival gratuït a la platja de Riuet de Platja d'Aro. En la primera edició els organitzadors ja van posar el llistó molt alt portant Los Tiki Phantoms o Los Coronas. Semblava difícil estar a l'altura d'aquell magnífic cartell en la segona edició, però ho han aconseguit.

Dissabte a la nit. Ens vam perdre la primera banda, The Redneck Surfers (de Salamanca), o sigui que els primers que vam veure van ser els suecs The Barbwires, un trio (guitarra, baix i bateria) en què destaca el guitarrista Mike Barbwire, que van oferir un correcte recital de surf instrumental.

Tenia moltes ganes de veure Mossén Bramit Morera i Els Morts. L'any passat ja vaig fer en aquest bloc una entusiasta ressenya del seu primer EP. En directe em van semblar una banda boníssima, amb uns excel·lents músics (al capdavant, Marc Argenter, guitarrista que havia format part d'Els Trons i Flashback Five), amb un saxo que dóna molt de color al grup i amb un cantant amb un gran sentit de l'espectacle. Van tocar cançons d'aquell primer EP i, és clar, del seu nou disc, un vinil de 10 polzades publicat recentment, titulat Tot s'aprofita. Cal destacar peces com "L'home del sac" (adaptació del clàssic "Goo Goo Muck", de Ronnie Cook, que també versionaven The Cramps), "Nicomedes" o "Jezabel", i també una genial versió del clàssics de clàssics "Louie Louie", rebatejada "Sang i budells".

La cirereta del pastís van els russos, de Sant Petersburg, Messer Chups. Només són tres, però quins tres! Oleg Gitarkin fa meravelles amb la seva guitarra, la baixista Annette Schneider té un magnetisme extraodinari i el bateria, el més comunicatiu de tots tres, porta el ritme com un metrònom.  Amb una trajectòria que arrenca el 1999, originàriament com a banda paral·lela d'una altra anomenada Messer für Frau Müller, des de llavors han publicat més d'una dotzena de discos. En directe em van sorprendre pel ritme endimoniat que injecten a la seva música.

Un gran festival! Preguem perquè hi hagi una tercera edició, i una quarta, i una cinquena...


The Barbwires
Mossén Bramit Morera i Els Morts
Mossén Bramit Morera i Els Morts
Mossén Bramit Morera i Els Morts
Mossén Bramit Morera i Els Morts
Messer Chups
Messer Chups

18.9.14

The Mockers a la sala TZVR

La banda nord-americana The Mockers va tocar ahir a la nit a la sempre acollidora sala TZVR (quines festes que s'hi munten!) de Sant Feliu de Guíxols. A base de power-pop vitaminat i de rock de garatge, la banda de Virgínia va protagonitzar un engrescador concert a base d'excel·lents composicions pròpies, com "C'Mon Over To My Side" o "Mola, Guay, OK". En el capítol de les versions, no van faltar les seves curioses adaptacions de Los Nikis ("The Emperor Strikes Out"), Los Secretos ("Déjame") o "Eres tú" (Mocedades). I tampoc es van oblidar del clàssic de Richard Berry "Have Love Will Travel", en la recta final del concert. Fins i tot van improvisar un "My Sharona" a petició del públic (el guitarrista Robbie Rist duia una samarreta de The Knack)! Bones cançons, bona música i molt bon sentit de l'humor. Ni tan sols els talls en el subministrament elèctric van poder aturar uns Mockers encantats amb el genial ambient de la sala TZVR (es van oferir per tornar l'any que ve!).




Abans, Els Stupid Things de L'Estartit ens van fer passar una entretinguda estona a base de versions de clàssics del punk i del rock'n'roll: Ramones, Buzzcocks, Toy Dolls, Eddie Cochran, Violent Femmes, David Bowie, The Muffs...

5.9.14

John Wiliams, "Butcher's Crossing"

És sorprenent la capacitat que tenia John Williams per emprendre, i amb èxit, novel·les de gènere tan divers: una novel·la diguem-ne realista, Stoner, una novel·la històrica, August o Butcher's Crossing que, segons llegim a la contraportada del llibre, es tracta d'una "obra senyera dels antiwesterns moderns".

Butcher's Crossing ens explica la història de Will Andrews, un jove que ha abandonat la universitat de Harvard i, gràcies a l'herència d'un oncle, se n'ha anat a l'oest, havent sentit la crida de la natura salvatge. Al petit poblat de Butcher's Crossing, Will coneixerà en Miller, un caçador que se l'endurà en una arriscada expedició a la cacera de bisons a les Muntanyes Rocalloses. Una experiència vital que canviarà en Will, com ja havia pronosticat la Francine, una prostituta que es fa amiga del jove Andrews: "Tornaràs, sí; però no seràs el mateix. No seràs tan jove; et tornaràs com els altres (...). El vent i el sol t'enduriran la cara; les teves mans jo no seran suaus."

És admirable la capacitat de John Williams per fer-nos sentir la set i la calor que passen els personatges mentre travessen les extenses planúries sota un sol extenuant, el dolor i l'entumiment de tantes hores cavalcant, el fred que senten a la nit a les muntanyes... És admirable el detallisme tan gràfic amb què ens explica com en Miller fabrica els cartutxos el dia abans de la gran cacera, o com escorxen els bisons, o com en preparen un per menjar-se'l per sopar.

Quin gran novel·lista que era, aquest John Williams! Llàstima que només publiqués quatre novel·les (les tres que hem esmentat i Nothing But The Night, la seva primera obra, del 1948).

1.9.14

Festival Acústica 2014

Els Pets
Suposo que per fer una crònica com cal de l'Acústica d'aquest any caldria tenir en compte, primer de tot, els que, en principi, són els concerts principals, els de pagament. Però això no podrà ser, perquè aquest any he optat per la versió gratuïta del festival. Aquesta no serà, doncs, una crònica com cal.

Divendres vaig triar el concert de La Troba Kung-Fú. Ja se m'havien escapat un parell de cops i aquesta vegada no me'ls volia perdre. Va ser un concert ben especial (el programa l'anunciava com a "Espectacle Tricentenari") en què la banda de Joan Garriga actuava amb una colla de glossadors: la Sílvia de l'Ampolla, lo Ramon de Cervera, el mallorquí Mateu Xurí, el sabadellenc Carles Belda i un glossador empordanès convidat van haver d'enfrontar-se als reptes d'en Gustinet d'Espolla. Tots ells van tenir moments inspiradíssims, sempre al ritme de les cançons de La Troba: "La cançó del lladre", "Volant", "Xocolata bona"... Un concert que ens deixarà un molt bon record a tots els assistents.

Joana Serrat tocant a la plaça Gala-Salvador Dalí
Dissabte vaig començar més d'hora. A les nou la Joana Serrat presentava en petit format (acompanyada només per un teclista-guitarrista) les cançons del seu segon àlbum, Dear Great Canyon. Si el disc ja m'havia agradat molt, el concert em va captivar: la cantautora de Vic té una veu preciosa, canta com els àngels i fa unes cançons delicioses. Una meravella. També són de Vic La Iaia. Només vaig poder veure els últims quinze o vint minuts del concert, però em van sorprendre gratament, amb un sensacional final amb els tres components de la banda atacant el xilòfon. Vaig continuar amb la Fundación Tony Manero, que sempre és apostar sobre segur. Van combinar algunes de les cançons que formaran part del seu nou disc, Superficial, que sortirà a la venda aquest setembre, amb clàssics de la banda com "Supersexy Girl", "United Soul", "Can't Nobody Love Me Like You Do", "Sube el tocadiscos" o "Paquito's Way". I sonant com mai! Un tip de ballar, vaja. I, per acomiadar el festival, em va fer gràcia poder trobar un forat a l'atapeïda Rambla de Figueres per poder escoltar en directe el "Bon dia" d'Els Pets.

Lalo López, guitarrista de la Fundación Tony Manero